dimarts, 28 de desembre de 2010

Al seu temps

De tant en tant em trobo amb el sr. S., el que té l'hort del cantó. Ell em dona pastanagues, que a mi no m'han sortit mai, i jo a canvi li dono cols o algun porro.
El sr. S. podria ser el meu avi: és d'aquella gent que ha treballat tota la vida, des que era jove. Tingué vista i s'arriscà quan tots li deien que no, i reeixí. Fins fa pocs anys encara treballava, i conrear un tall de terra el manté encara molt actiu, això sí: dijous toca anar a ball amb la senyora.

Ja fa dues setmanes em parlà:
- Ara mira, el jovent tots s'en van a estudi, fins i tot més temps del que toca. No ens hem passat? Després no volen treballar de segons què... No s'adonen que no tothom val?
I això del sexe i començar tant aviat... Nosaltres a pagès ja sabíem que si a la vedella jove la munta abans d'hora el toro després ja no serveix per res.
La conclusió que en treia, i estic bastant d'acord, era que ara anem massa ràpid. Volem tot immediat i després venen coses de les que penedir-se. El sr. S. ho visqué directament i sap de què va. 

Un altre que deia una cosa similar, potser aplicada al món religiós, era un capellà que coneixem. Ho aplicava a la pregària: Ens pensem que resar és com interactuar amb un programa de l'ordinador, hi fem click i no esperem a que es carregui per tornar a fer click un i altre cop. Tanta és la nostra insistència que acabem bloquejant tot el sistema abans que ens doni resposta (ull, Déu no necessita nova connexió ADSL, val?).

Fixem-nos també en aquests dies passats, en què el mal temps ha comportat el tancament de força aeroports europeus i que molts viatgers haguessin d'esperar-se a terra durant dies fins que les condicions fossin favorables. Un escrit (recomanat) de Jordi Vilamitjana al respecte ens recordava així la nostra fragilitat humana i la rabieta d'impotència, de nens aviciats, per no aconseguir allò que volem (en aquell cas prendre l'avió).

Per aquí, i suposo que a altres llocs, en alguna ocasió s'afegeix al temps l'expressió de pagès. Deu minuts de pagès, això vol dir més del que marca estrictament el rellotge, estri urbà, expressió del rigor i del ritme accelerat.
En l'àmbit alimentari es parla de slow food, i traslladat a la vida slow life, o slow cities. Un desig que té una mica de contradictori perquè... Qui serà el primer a baixar del bòlid i anar a peu/bicileta o tartana?