La noia que cremava els seus ulls davant l'ordinador

Una història que pot ser ben real.

Vet aquí que en una població de comarques el nom de la qual no vull recordar vivia una família de les... diguem-ne normals (per distingir de reconstruides, biparentals, homoparentals, reconstituides...), és a dir un progenitor de cada sexe (no posem pare i mare) i algun(s) fill(s/es).
(El que obliga a escriure aquesta maleïda correcció política...) 

Tornem-hi. Com deia, vivia una família amb una filla que ho tenia tot per triomfar: tenia planta, era estudiosa, i fins i tot queia força bé. El món podia haver estat als seus peus.

La qüestió és que al cantó d'aquestes virtuts tenia un punt dèbil: una por terrible.

Quan s'acostava el final dels estudis, el director de l'escola va suggerir a la família que, a la vista de l'excelent expedient acadèmic, aquella noia no tindria dificultats en accedir a la carrera universitària que desitgés.

- La universitat? Això implica anar a Barcelona?

- Barcelona, o Bellaterra, Girona, Tarragona... Hi ha un ample ventall. Si volen fins i tot Pamplona.- respongué l'home.

- Tan lluny? I a més és car!- exclamaren els progenitors

- Amb aquest expedient bé podrien demanar una beca i la concedirien sense problemes...

- I la gent que hi va? Segur que corre molta droga...

El director es va quedar a quadres. Quin concepte tenia aquella gent de la universitat? Ho va voler arreglar:

- Bé, no és així. Pot haver-hi algú, però com a qualsevol altre lloc. És una magnífica oportunitat per formar-se, obrir la ment, conèixer altres llocs, enfrontar-se a la vida...

L'home s'aturà veient les cares dels seus interlocutors (pare, mare i filla). Havia horror pintat en cada rostre. S'ho repensà: "Bé, almenys jo ho intento, pel seu bé"; i finalitzà l'entrevista com va poder.

L'any següent la noieta, acabats els estudis secundaris, marxà a treballar al negoci familiar. No es tornà a parlar de carreres ni d'estudis en aquella casa.

 

Uns estius després durant uns pocs dies de vacances  va conèixer un noi, un bonjan una mica despistat, però agradable. Amor a primera vista? El cert és que va tornar encisada i iniciaren una relació a distància ja que el xicot era d'una ciutadeta a hora llarga de distància, on treballava i estudiava. 

Quan el noi, a punt d'acabar estudis, plantejà anar molt més seriosament amb la relació, i això implicava -per ell- que la noia acabés anant a la ciutat, la perspectiva de deixar-ho tot (família, feina...) esborronà l'amor que pogués tenir aquella xicota. I l'afer es marcí ràpidament.

De vegades he anat a aquell poble i he entrat al negoci de la família. Els meus avis els coneixien i hi tenien tracte i encara passo a donar-los records.

La noia ja no és tan jove, passa de la trentena i a aquesta edat es nota que perd la frescor. Si abans feia goig ara se la veu més gran del que és.
Manté la mirada poruga, respon lacònicament, sense que hi puguis entaular conversa... Els cops que hi he anat aquests últims anys amb prou feines apartava la vista de la pantalla d'un ordinador, dins l'ensopiment d'un negoci familiar que va a menys.

 

La setmana passada em vaig creuar amb ella pel carrer, mentre passejava amb una de les meves filles per Girona. De lluny no m'ho semblava pas (necessito ulleres per veure a distància), però a mida que m'acostava i l'anava reconeixent augmentava la meva sorpresa en veure-la desmillorada. M'hi vaig apropar, vaig saludar-la, li vaig recordar qui era i vam intercanviar quatre mots de compliment. Quan ens vam acomiadar la nena em preguntà:

- Papa, qui era aquella senyora?

- Si és més jove que jo...

- No, és gran.- em digué amb aquesta naturalitat que tenen les criatures.

Vaig sentir llàstima per algú que feia anys que coneixia, com ha llençat la seva vida per la borda tant indolentment, consumint-se per no vèncer les seves pors. No vull dir "pobra noia", perquè tenia prou senderi com per haver-s'hi enfrontat.

Imatge extreta del bloc "La casa encendida"

Allà deu continuar, asseguda, en un local desert, veient passar els dies i cremant els seus ulls, un cop vivaços, davant la pantalla de l'ordinador.