Nascuda a la vora del mar, la segona de quatre germans. Filla de treballadors. Li posaren de nom el sant del dia: Maria. Algú es pensa que els trenta foren anys idílics, però la gent humil patia igualment tant sota un règim que sota un altre.
La mort es prengué el tribut del germà més petit, a les setmanes de nèixer. I posteriorment el seu pare, cap de colla de veremadors al Rosselló, emmalaltia i moria.
La mare hagué de marxar fora per buscar-se la vida. Trobà feina a Cervera de la Marenda, on era la minyona de la casa del metge i despatxava a ca l'apotecària, la seva dona. Fotos d'ella mostren com amb poc més de trenta anys semblava més gran. Un dia emmalaltí i els amos l'enviaren a l'hospital. No en tornà.
Els tres fills eren cuidats per l'àvia paterna a Llançà, que aleshores els pujà com a fills seus. Però començà la guerra civil i amb ella un temps de penúria.
A la casa vivien també l'avi, "un arreplegat amb el que l'havien casat l'àvia" tal com em referia la tieta Isabel, la seva pròpia néta, i el tiet Vicenç, fruit d'una relliscada imprudent de l'àvia en la seva època de minyona. Un es fonia els calers que pogués arreplegar, l'altre maltractava la seva mare.
De resultes de l'evolució del conflicte es refugiaren la tieta Dolors i la seva família: el tiet Tomàs Passarau i els seus tres fills. Venien de Ribarroja d'Ebre, caiguda el 1938 en mans dels nacionals. L'hivern següent van creuar la frontera, com tants altres.
Acabada la guerra es trobaren en la misèria més gran: els diners arreplegats per l'àvia eren republicans i no valien res. Les dues noies grans hagueren de començar a treballar per tirar endavant. Recordaven com els diumenges baixaven en tren a Figueres, al cinema. Però no a veure la pel·lícula, sinó a vendre els tramussos i cacauets per als que hi entraven.
Després, als catorze o quinze anys va tocar anar a servir, a Barcelona. I ben alliçonades per l'àvia, que no tornessin a repetir el seu error. Almenys allà tenien un plat a taula, dormien en un llit decent i percebien una setmanada amb la que podien estalviar i també enviar alguns quartos al poble, on quedaven l'àvia i el germà petit.
Els dijous eren dia lliure per les minyones, podien sortir i anar a passejar.
No sé quan es devien conèixer. Ell no n'ha parlat gaire. Hi han fotografies de quan devien festejar i un cop vam trobar manuscrita la lletra d'una sardana, Llevantina, amb les inicials d'ell per a ella.
Finalment el casament, la vetlla de Nadal, ja fa 60 anys: ella tenia vint-i-un anys i ell vint-i-quatre.
Però llavors sols els qui tenien quartos podien permetre's el viatge de noces, i encara a Barcelona! Passaren la nit de nuvis en una habitació al domicili dels sogres, a un carreró proper a la plaça de l'Oli.
Als pocs mesos obtingueren una casa barata (ara no ho són pas) al grup Sant Narcís. Hi instal·larien una impremta.
Vingué una filla, i després un nen i finalment una segona nena. La impremta anava tirant però calia ampliar-la. Es mudaren uns quants carrers enllà, sense abandonar el barri. El dia de la mudança els petits anaven en el carretó de can Prades...
Costà pujar-los, i també el negoci. L'acabaren venent a un dels empleats. Ara és una de les empreses d'arts gràfiques més conegudes de la província.
Els fills... I després dos néts!
Aquell mes de març ingressà a l'hospital. Havien de fer-li una operació ràpida, una histerectomia.
No sortí del quiròfan. Tenia quaranta-sis anys.
D'això fa just 35 anys. No ens queda cap record, érem molt petits. Però no n'he sentit mal per part de ningú.
Són importants les persones que et trobes a la vida, però també les absències deixen petjada.
Segurament els teus néts t'hauríem estimat amb bogeria, àvia.
Potser perquè pressentia alguna cosa dies abans va anar a veure Mn. Tor, conegut de la família, i s'hi confessà. Ell ho digué anys més tard: "Noia, la teva mare va morir neta".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada