A Girona tenim el carrer Nou. És situat al centre, i no és especialment llarg i ample com un bulevard parisenc, sinò més aviat estret i no gaire assolellat.
D'on li ve el nom? Doncs del fet que quan s'obrí, a mitjans del s. XIX era la novetat. Durant segles i fins la desamortització de Mendizábal (1835) s'hi alçà el convent dels franciscans.
Com es sol estudiar al batxillerat la Desamortització fou el procés pel qual l'Estat, necessitat de cabals, dugué a terme la confiscació dels béns dels ordres regulars (benedictins, franciscans, dominics...) i els subhastà al millor postor. En sí aquest procés significà malvendre béns immobles: terres, edificis dels monestirs i convents a les classes benestants urbanes que substituiren la podrida noblesa i el clergat de l'Antic Règim.
Jaume Fabre, al seu llibre sobre història urbana de la ciutat: Girona, entre 4 rius (Aj. Girona, 1986) ens remarca unes característiques de l'edifici: la proximitat a la sèquia Monar (que abastia tot el pla de Girona) i la seva situació al Mercadal, zona planera i d'expansió natural de la ciutat, dins el clos de les muralles. Com afirma, no va costar gaire que sortissin compradors:
"Per això, quan es posà a la venda, fou adquirit per una societat de la que formaven part l'industrial Joan Planas, que ja tenia importants propietats al Mercadal, i els financers Joan Carbó, Pau Bosch i Mariano Vicens. Però a més de pensar en els terrenys com a base de les seves operacions fabrils, van mirar de treure'n un rendiment més immediat i van propiciar una urbanització que permetés la parcel·lació i venda amb destinació a habitatges de part dels terrenys"
Cal dir que l'altra part dels terrenys foren el solar sobre el que s'aixecà la primera fàbrica de la ciutat: la Grober, que aprofitava la força de l'aigua de la sèquia.
L'eix de la nova zona urbanitzada fou un nou carrer, que passava enmig del que havien estat la capella i el claustre i arribava a la muralla encara existent. Fou anomenat "carrer del Progrés", tot i que el nom que li acabaria quedant és el de Carrer Nou que mencionava al principi.
Del destí de la comunitat franciscana no n'he trobat res. El més probable és que, com la majoria de convents i monestirs del moment, fos bastant migrada i es dispersés amb l'exclaustració.
Avui en dia queden, però algunes restes de les edificacions que en formaven part. Així resta una solitària volta gòtica visible per als qui passegen per la plaça Josep Pla i els veïns. La fotografia es pot trobar al llibre de CANAL, J. ; CANAL E. ; NOLLA, J.M. i SAGRERA, J. La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1285), col. quaderns d'Història de Girona, 2005, p. 73.
Als baixos de determinats locals del mateix carrer Nou es troben restes de murs i fins i tot una galeria d'art manté algunes de les voltes gòtiques del claustre (i d'aquí li ve el nom).
Fins aquí res de nou. En sí un petit compendi de la història del convent és consultable online aquí.
La pregunta ve ara: només ha quedat això? Doncs no. Encara hi ha més: no sé per quines raons algunes parts del convent, peces que formaven part de l'edifici, foren desmuntades i anaren a raure, després de ves-a-saber quines peripècies als magatzems de la diputació provincial. Suposo que enmig tenim l'acció "protectora" de la Comisión provincial de monumentos, tema d'una tesi doctoral que s'ha de llegir aquest estiu.
La idea dels capistostos provincials era el de crear un museu provincial d'antiguitats, però l'objectiu -per molt lloable que fos- s'anà allunyant perquè les prioritats anaven per una altra banda.
No fou finalment fins als anys seixanta del segle XX que algú trobaria "utilitat" a les peces i les empraria com a elements incrustats a l'estructura d'un altre edifici emblemàtic gironí: la Fontana d'Or.
El problema ve del següent: les peces són propietat d'un ens (la diputació provincial) però són fetes servir per a una construcció propietat d'una altra entitat (aleshores el propietari era la Caixa d'estalvis provincial de Girona, després coneguda com Caixa de Girona) que ara ha passat, per simple absorció/deglució a ser La Caixa. I amb aquests hem topat!
Ara per ara aquesta part de la història de Girona és desconeguda per la majoria de ciutadans, que passegen indiferents davant la façana de l'antiga casa senyorial, ara sala d'exposicions o Caixafòrum. Però per allà hi ha testimonis muts del que fou la història de la ciutat.
Jaume Fabre, al seu llibre sobre història urbana de la ciutat: Girona, entre 4 rius (Aj. Girona, 1986) ens remarca unes característiques de l'edifici: la proximitat a la sèquia Monar (que abastia tot el pla de Girona) i la seva situació al Mercadal, zona planera i d'expansió natural de la ciutat, dins el clos de les muralles. Com afirma, no va costar gaire que sortissin compradors:
"Per això, quan es posà a la venda, fou adquirit per una societat de la que formaven part l'industrial Joan Planas, que ja tenia importants propietats al Mercadal, i els financers Joan Carbó, Pau Bosch i Mariano Vicens. Però a més de pensar en els terrenys com a base de les seves operacions fabrils, van mirar de treure'n un rendiment més immediat i van propiciar una urbanització que permetés la parcel·lació i venda amb destinació a habitatges de part dels terrenys"
Cal dir que l'altra part dels terrenys foren el solar sobre el que s'aixecà la primera fàbrica de la ciutat: la Grober, que aprofitava la força de l'aigua de la sèquia.
L'eix de la nova zona urbanitzada fou un nou carrer, que passava enmig del que havien estat la capella i el claustre i arribava a la muralla encara existent. Fou anomenat "carrer del Progrés", tot i que el nom que li acabaria quedant és el de Carrer Nou que mencionava al principi.
Del destí de la comunitat franciscana no n'he trobat res. El més probable és que, com la majoria de convents i monestirs del moment, fos bastant migrada i es dispersés amb l'exclaustració.
Avui en dia queden, però algunes restes de les edificacions que en formaven part. Així resta una solitària volta gòtica visible per als qui passegen per la plaça Josep Pla i els veïns. La fotografia es pot trobar al llibre de CANAL, J. ; CANAL E. ; NOLLA, J.M. i SAGRERA, J. La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1285), col. quaderns d'Història de Girona, 2005, p. 73.
Als baixos de determinats locals del mateix carrer Nou es troben restes de murs i fins i tot una galeria d'art manté algunes de les voltes gòtiques del claustre (i d'aquí li ve el nom).
Fins aquí res de nou. En sí un petit compendi de la història del convent és consultable online aquí.
La pregunta ve ara: només ha quedat això? Doncs no. Encara hi ha més: no sé per quines raons algunes parts del convent, peces que formaven part de l'edifici, foren desmuntades i anaren a raure, després de ves-a-saber quines peripècies als magatzems de la diputació provincial. Suposo que enmig tenim l'acció "protectora" de la Comisión provincial de monumentos, tema d'una tesi doctoral que s'ha de llegir aquest estiu.
La idea dels capistostos provincials era el de crear un museu provincial d'antiguitats, però l'objectiu -per molt lloable que fos- s'anà allunyant perquè les prioritats anaven per una altra banda.
 |
| Sala de conferències del 1r pis de la Fontana d'Or. L'arc del fons prové de l'antic convent de St. Francesc. Procedència: Diari de Girona 8/1/2008 |
No fou finalment fins als anys seixanta del segle XX que algú trobaria "utilitat" a les peces i les empraria com a elements incrustats a l'estructura d'un altre edifici emblemàtic gironí: la Fontana d'Or.
El problema ve del següent: les peces són propietat d'un ens (la diputació provincial) però són fetes servir per a una construcció propietat d'una altra entitat (aleshores el propietari era la Caixa d'estalvis provincial de Girona, després coneguda com Caixa de Girona) que ara ha passat, per simple absorció/deglució a ser La Caixa. I amb aquests hem topat!
Ara per ara aquesta part de la història de Girona és desconeguda per la majoria de ciutadans, que passegen indiferents davant la façana de l'antiga casa senyorial, ara sala d'exposicions o Caixafòrum. Però per allà hi ha testimonis muts del que fou la història de la ciutat.
1 comentari:
Benvolgut amic,
No oblidem que part de les peces decoren un pati interior de la Casa Solterrra (de fet, una ala del claustre) i que un parell d'arcades més i un ossari anaren a raure a l'església del Segueró.
Realment, desvestir un sant per vestir un altre.
Publica un comentari a l'entrada