Flam d'esberginies

Avui una recepta, que fa temps que no poso res sobre gastronomia. L'extrec del llibre Receptes per estimar, d'Enriqueta Mercadé i Josefa Contijoch, que ens van regalar al nostre comiat de solters (molt formalet, cal dir). 

L'he provada unes quantes vegades perquè tenia un bon excedent d'esbergínies a l'hort i m'ha sortit força bé.

Ingredients:

2 esbergínies* grosses (o 5 de mitjanes, que la producció és ecològica)

4 ous

200 ml de crema de llet

sal i pebre

Escalivar les esbergínies* i pelar-les. Posar-les en un got per batedora junt amb els ous, la llet, sal i pebre. Triturar-ho tot amb la batedora i, si convé, rectificar-ho de sal.

Preparar un motlle de mida rectangular i abocar-hi la barreja. Posar al bany maria al forn. Sabrem que està acabat si hi introduïm un ganivet i surt net. Deixar refredar-ho una miqueta i desmotllar.

No és del meu hort, vull aclarir-ho.

Es pot acompanyar d'una salsa de pebrots feta amb 2-3 pebrots escalivats i pelats, 200 ml llet i sal. 

P.S. No poso fotografies del flam perquè ràpidament ens el cruspim.

*esbergínia: mot dialectal per referir-se a l'albergínia. L'home tranquil reivindica la parla del seu lloc!

Hoffnungskinder

Uns amics ens han comunicat que tindran un fill. No és el primer, ni el segon...És el quart.

Groucho i jo

Un altre dels llibres d'aquest estiu ha estat les memòries de Julius Henry Marx: Groucho i jo. Una lectura lleugera que ha servit per a les esperes burocràtiques, mèdiques, nits en vetlla o migdiades frustrades.

És obvi que el gènere dels escrits autobiogràfics tendeix a deformar la realitat, edulcorant afers desagradables, passant de puntetes per altres o bé justificant a posteriori accions i decisions preses en el seu moment. El sr. Marx ho fa sobradament i amb el seu humor característic: descriu el seu pare com el pitjor sastre del món "si et creuaves amb un senyor que duia una americana amb l'espatlla més alta que l'altra veies una víctima dels crims del pare amb l'agulla".
Impulsats per la seva mare van acabar desenvolupant diferents facetes artístiques (recordem el virtuosisme al piano i a l'arpa de Chico i Harpo) en companyies que a principis del segle XX actuaven arreu dels joves Estats Units. Els primers capítols del llibre descriuen precisament els intents de Julius (Groucho) de triomfar en solitari fins que la seva combativa mare en va fer un paquet de cinc (el cinquè germà era Gummo, Milton, que no va actuar al cinema). Groucho posteriorment continuà la seva popularitat com a presentador d'un programa de ràdio i, posteriorment, televisió.

Els europeus ens hem quedat amb les imatges de les pel·lícules que va protagonitzar amb els seus germans Chico (Leonard), Harpo (Arthur) i Zeppo (Herbert, aquest últim en menys); però aquesta gent va començar com a actors de varietats. 
L'anècdota que he trobat més sucosa té precisament a Groucho, a Gummo i a Zeppo com a protagonistes. 
Permeteu que us l'expliqui: tota la família vivia a Chicago; Groucho i Gummo havien conegut dues noies, companyes de pis, que vivien a la zona nord de la ciutat. 
Per tal de quedar amb elles els calia fer un llarg trajecte en transport públic i arribar al seu habitatge. Groucho i Gummo van ajuntar els estalvis que tenien per tal de comprar un cotxe que els estalviés el trajecte i de pas els facilités progressar adequadament amb les senyoretes. Van trobar un vehicle de segona mà i bastant atrotinat que, tot i així, va fer l'efecte desitjat: impressionar les noies.
Un vespre que els dos germans es prometien a sí mateixos que aquella nit era la del coup de grâce (ja ens entenem) el cotxe no s'engegava. Desesperats van cridar Zeppo, que els va demanar que obrissin el motor (el què? van respondre); després d'una ullada el seu dictamen fou que calia una reparació de 2 dies i el seu consell era que si tant important era la cita correguessin a la parada del tramvia. Un cop perduts de vista els seus germans Zeppo va treure de la butxaca una petita peça, va obrir el motor, la va introduir al seu lloc i a continuació es va endur el cotxe perquè havia quedat amb la seva xicota.
Groucho continua: cada vegada que Zeppo tenia cita (5 dies a la setmana) el cotxe s'espatllava, però teníem unes factures de benzina... Finalment ell es va quedar el vehicle i les dues belleses del nord de la ciutat es van quedar amb dos nois afortunats que posseïen sengles motos Harley-Davidson.


És un llibre lleuger i en ser autobiogràfic passa de puntetes sobre temes personals: els matrimonis de l'autor, una petita menció als fills, els últims anys dels seus pares, la relació entre els germans després dels èxits cinematogràfics, definicions polítiques i socials serioses (òbviament és un llibre pretesament còmic). Et quedes amb la impressió que el senyor Marx es preocupava, un cop aconseguit el triomf, de qüestions com els diners, els esports de les classes altes i poc més. Ah! I la mania de posar a tothom el cognom Delaney per no dir el de veritat!


Per cert, en un dels capítols es troba la cèlebre frase:
"No formaré part d'un club que m'accepti com a membre"


Marx, Groucho: Groucho y yo; Tusquets, Madrid, 2011 (14a edició), 300 pgs.

Cicle del Pallars

Aquest últim mes he estat llegint la trilogia que l'escriptora Maria Barbal va dedicar al seu Pallars natal: Pedra de tartera, Mels i metzines, i Càmfora. 
Pedra de tartera ja la coneixia: el passat mes d'abril ens vam permetre el luxe la meva senyora i jo, d'anar al teatre un dissabte i l'obra era la dramatització del llibre, força ben aconseguida.

En aquests tres relats Barbal ens retrata un món rural, de muntanya, on era difícil la supervivència per a la gran majoria, i l'evolució que ha sofert durant el segle XX. 
Un món que fins fa dues generacions escasses era ben viu. Lluny de la idíl·lica visió que ens donaven els escriptors de la Renaixença vuitcentista (quant mal han fet aquelles idealitzacions!) els fills eren un parell de braços més per ajudar al camp i alhora una boca més per alimentar, mitja dotzena de vaques una fortuna i si algú tenia ofici (paleta, fuster, ferrer...) volia dir que no era de merèixer per a les noies.
Els dos primers títols, Pedra de tartera i Mels i metzines, tenen una cronologia força clara que transcorre dels primers anys del segle cap al temps de la República, després ve la cesura de la Guerra Civil i, ves per on, els personatges sempre estan al bàndol derrotat. 
L'un és víctima de la repressió: li afusellen el marit, és internada amb les filles en un camp de presoners, pateix la marginació social de la postguerra... 
L'altre és home, soldat, i fuig cap a la frontera per ser tot seguit tancat a Argelers, punt de benvinguda de la França republicana als vençuts. D'allà sortirà per treballar a la capital i amb el temps prosperar. 


M'impactà sobretot Càmfora, situat a l'entorn dels anys seixanta. Amb la veu dels diferents personatges l'autora teixeix la història d'una família benestant d'un poblet del Pallars, amunt de Sort, que fa un viatge d'anada i de tornada a Barcelona buscant fortuna amb resultats dispars. 
El xoc entre el món tradicional de la muntanya i el nou urbà motiven les accions, moltes d'elles desconcertants, de les persones: el vell, l'hereu i la seva dona, la germana i el cunyat -enfrontats per temes de dot al vell-, els veïns, els patrons, la gent de mala vida.


Al cantó dels diferents arguments i descripcions de la vida rural uns usos de la llengua que a baix a la plana xoquen: camins per parlar de vegades (Si la Rosa s'havia trobat amb jo un bon ramat de camins...), padrins (avis),  ús del pronom jo enlloc de mi (va enraonar de jo, només un instant) , berena (àpat al treball preparat abans a casa), truitada... i tants altres que se m'obliden. 
En resum una bona ocasió per fer una visita literària a un dels racons més oblidats d'aquest país.

Barbal, Maria: Pedra de tartera. Mel i metzines. Càmfora. Columna, Barcelona, 2011, 580 pgs.

Un rètol curiòs

Ahir al vespre passava amb el cotxe per una població de la comarca, quan,  parat davant un semàfor, vaig desviar la vista a una banda del carrer i vaig veure-hi un local comercial.

No tenia llums encesos i, per tant, semblava tancat, com altres del nostre país. Tot i així conservava la marquesina del negoci que hi devia haver hagut. El vidre de l'aparador estava cobert de paper, pel que semblava que encara es feia alguna cosa a l'interior.

El més curiós era un rètol fixat al mateix aparador:

"Tancament per trasllat online" 

i a continuació l'adreça web del negoci.

Certament ho trobo, i no crec que sigui l'únic, força xocant: un establiment es trasllada físicament per raons diverses (canvi a local de propietat; cost de l'arrendament; resolució del contracte de lloguer per una de les parts...) o tanca (per jubilació, defunció del propietari del negoci o simplement per inviabilitat econòmica, com uns quants ara) però això de trasllat online és la primera volta que en sento parlar.

Sona a "No podem pagar els costos de tenir local obert i ens surt molt més a compte tenir l'estoc emmagatzemat i vendre'l via internet"

En aquest cas queda més elegant un "Ens trobareu a (adreça web)" o "Vendes on-line a (adreça web)"

Suposo que un gurú de la comunicació ho diria amb més estil o no hi dedicaria ni un minut a parlar-ne. Esperem que aquell negoci, si és d'aquells que creen valor afegit, pugui sobreviure on sigui.