Cicle del Pallars

Aquest últim mes he estat llegint la trilogia que l'escriptora Maria Barbal va dedicar al seu Pallars natal: Pedra de tartera, Mels i metzines, i Càmfora. 
Pedra de tartera ja la coneixia: el passat mes d'abril ens vam permetre el luxe la meva senyora i jo, d'anar al teatre un dissabte i l'obra era la dramatització del llibre, força ben aconseguida.

En aquests tres relats Barbal ens retrata un món rural, de muntanya, on era difícil la supervivència per a la gran majoria, i l'evolució que ha sofert durant el segle XX. 
Un món que fins fa dues generacions escasses era ben viu. Lluny de la idíl·lica visió que ens donaven els escriptors de la Renaixença vuitcentista (quant mal han fet aquelles idealitzacions!) els fills eren un parell de braços més per ajudar al camp i alhora una boca més per alimentar, mitja dotzena de vaques una fortuna i si algú tenia ofici (paleta, fuster, ferrer...) volia dir que no era de merèixer per a les noies.
Els dos primers títols, Pedra de tartera i Mels i metzines, tenen una cronologia força clara que transcorre dels primers anys del segle cap al temps de la República, després ve la cesura de la Guerra Civil i, ves per on, els personatges sempre estan al bàndol derrotat. 
L'un és víctima de la repressió: li afusellen el marit, és internada amb les filles en un camp de presoners, pateix la marginació social de la postguerra... 
L'altre és home, soldat, i fuig cap a la frontera per ser tot seguit tancat a Argelers, punt de benvinguda de la França republicana als vençuts. D'allà sortirà per treballar a la capital i amb el temps prosperar. 


M'impactà sobretot Càmfora, situat a l'entorn dels anys seixanta. Amb la veu dels diferents personatges l'autora teixeix la història d'una família benestant d'un poblet del Pallars, amunt de Sort, que fa un viatge d'anada i de tornada a Barcelona buscant fortuna amb resultats dispars. 
El xoc entre el món tradicional de la muntanya i el nou urbà motiven les accions, moltes d'elles desconcertants, de les persones: el vell, l'hereu i la seva dona, la germana i el cunyat -enfrontats per temes de dot al vell-, els veïns, els patrons, la gent de mala vida.


Al cantó dels diferents arguments i descripcions de la vida rural uns usos de la llengua que a baix a la plana xoquen: camins per parlar de vegades (Si la Rosa s'havia trobat amb jo un bon ramat de camins...), padrins (avis),  ús del pronom jo enlloc de mi (va enraonar de jo, només un instant) , berena (àpat al treball preparat abans a casa), truitada... i tants altres que se m'obliden. 
En resum una bona ocasió per fer una visita literària a un dels racons més oblidats d'aquest país.

Barbal, Maria: Pedra de tartera. Mel i metzines. Càmfora. Columna, Barcelona, 2011, 580 pgs.