dissabte, 10 de setembre de 2011

Groucho i jo

Un altre dels llibres d'aquest estiu ha estat les memòries de Julius Henry Marx: Groucho i jo. Una lectura lleugera que ha servit per a les esperes burocràtiques, mèdiques, nits en vetlla o migdiades frustrades.

És obvi que el gènere dels escrits autobiogràfics tendeix a deformar la realitat, edulcorant afers desagradables, passant de puntetes per altres o bé justificant a posteriori accions i decisions preses en el seu moment. El sr. Marx ho fa sobradament i amb el seu humor característic: descriu el seu pare com el pitjor sastre del món "si et creuaves amb un senyor que duia una americana amb l'espatlla més alta que l'altra veies una víctima dels crims del pare amb l'agulla".
Impulsats per la seva mare van acabar desenvolupant diferents facetes artístiques (recordem el virtuosisme al piano i a l'arpa de Chico i Harpo) en companyies que a principis del segle XX actuaven arreu dels joves Estats Units. Els primers capítols del llibre descriuen precisament els intents de Julius (Groucho) de triomfar en solitari fins que la seva combativa mare en va fer un paquet de cinc (el cinquè germà era Gummo, Milton, que no va actuar al cinema). Groucho posteriorment continuà la seva popularitat com a presentador d'un programa de ràdio i, posteriorment, televisió.


Els europeus ens hem quedat amb les imatges de les pel·lícules que va protagonitzar amb els seus germans Chico (Leonard), Harpo (Arthuri Zeppo (Herbert, aquest últim en menys); però aquesta gent va començar com a actors de varietats. 
L'anècdota que he trobat més sucosa té precisament a Groucho, a Gummo i a Zeppo com a protagonistes. 
Permeteu que us l'expliqui: tota la família vivia a Chicago; Groucho i Gummo havien conegut dues noies, companyes de pis, que vivien a la zona nord de la ciutat. 
Per tal de quedar amb elles els calia fer un llarg trajecte en transport públic i arribar al seu habitatge. Groucho i Gummo van ajuntar els estalvis que tenien per tal de comprar un cotxe que els estalviés el trajecte i de pas els facilités progressar adequadament amb les senyoretes. Van trobar un vehicle de segona mà i bastant atrotinat que, tot i així, va fer l'efecte desitjat: impressionar les noies.
Un vespre que els dos germans es prometien a sí mateixos que aquella nit era la del coup de grâce (ja ens entenem) el cotxe no s'engegava. Desesperats van cridar Zeppo, que els va demanar que obrissin el motor (el què? van respondre); després d'una ullada el seu dictamen fou que calia una reparació de 2 dies i el seu consell era que si tant important era la cita correguessin a la parada del tramvia. Un cop perduts de vista els seus germans Zeppo va treure de la butxaca una petita peça, va obrir el motor, la va introduir al seu lloc i a continuació es va endur el cotxe perquè havia quedat amb la seva xicota.
Groucho continua: cada vegada que Zeppo tenia cita (5 dies a la setmana) el cotxe s'espatllava, però teníem unes factures de benzina... Finalment ell es va quedar el vehicle i les dues belleses del nord de la ciutat es van quedar amb dos nois afortunats que posseïen sengles motos Harley-Davidson.


És un llibre lleuger i en ser autobiogràfic passa de puntetes sobre temes personals: els matrimonis de l'autor, una petita menció als fills, els últims anys dels seus pares, la relació entre els germans després dels èxits cinematogràfics, definicions polítiques i socials serioses (òbviament és un llibre pretesament còmic). Et quedes amb la impressió que el senyor Marx es preocupava, un cop aconseguit el triomf, de qüestions com els diners, els esports de les classes altes i poc més. Ah! I la mania de posar a tothom el cognom Delaney per no dir el de veritat!


Per cert, en un dels capítols es troba la cèlebre frase:
"No formaré part d'un club que m'accepti com a membre"


Marx, Groucho: Groucho y yo; Tusquets, Madrid, 2011 (14a edició), 300 pgs.