dijous, 27 d’octubre del 2011

Nens grans

L'altre dia al matí la vaig veure, a quarts de nou. Anava al costat d'una dona amb el cap cobert per un mocador; sens dubte l'acompanyant era d'origen nord-africà. Ella no devia ser més gran de vint-i-cinc anys, duia una motxilla a l'esquena, el cabell fosc recollit amb una cua i una mirada càndida, confiada en la dona. En creuar-nos al semàfor vaig dirigir-hi una ràpida mirada que m'ho confirmés: sí, era una nena gran.
Prefereixo dir-ne "nens grans" a disminuïts, persones amb síndrome de Down, mongòlics o subnormals (aquests apel·latius força en desús de fa temps i a més de caràcter despectiu). No recordo haver-ne vist cap de més gran de 40 anys i per aquest motiu, així com el raonament tant simple que tenen, prefereixo l'apel·latiu nens. Són nens també perquè raonen d'una manera simple, perquè et diuen les coses tal com les senten, perquè conserven aquella innocència que nosaltres un dia també teníem.


A la feina també tenim un d'aquests. Ens l'estimem, però també la sap llarga, com els nens entremaliats.


També cal reconèixer el valor dels seus pares: no és gens fàcil tenir un fill disminuït psíquicament. Ningú ho voldria.  I amb els mitjans de detecció prenatal que hi ha avui és fàcil per alguns animar la interrupció de la gestació. Una manera de dir eugenèsia (la millora de la raça). 
No és fàcil, doncs, repeteixo. Però tenir contacte amb aquests nens, ser al seu cantó, ens recorda que som humans, i que la capacitat d'estimar, de tenir cura del més dèbil, ens posa un graó més amunt que les bèsties.


El cantautor asturià Victor Manuel té una cançó preciosa. avui la poso de cloenda, gaudiu-ne: