La mantinguda

Anem a parlar ara d'un espècie que, tot i no ser molt abundant (detallarem després per què) té la seva importància en l'ecosistema social català.

La mantinguda (nom científic Marfanta catalaunica, L.; cast. Querida) és un exemplar en la seva immensa majoria de sexe femení. Viu dels seus encants físics i destreses no visibles al comú dels mortals.

Hàbitat: el seu ecosistema són les classes socials benestants, preferentment amb pisets a qualsevol Eixample pagats per un tercer. No descartem un meublé com a lloc de trobada esporàdic. Cal remarcar també que han estat avistats exemplars a comarques. No pot parlar-se d'espècie invasora, sinó més aviat endèmica.

Tipologia: parasitària. Com la tènia busca un hoste (del sexe oposat) que li permet alimentar-se, vestir-se, viatjar i viure a costa seva -i de pas de la família d'aquest-.

Aparellament: sol freqüentar determinats cercles socials, culturals, etc. mostrant els seus encants. Al contrari que moltes espècies animals on el mascle lluu pelatge, plomatge i força, aquí la protagonista és la femella i els seus encants. Pot donar-se el cas de doble aparellament o poliàndria; normalment un dels exemplars és conegut com Cornupetus vulgaris (Lk.) o bé Rupicaprus comunis (Lk.)


Reproducció: hàbits normals de la reproducció humana, amb el valor afegit de les mencionades destreses no visibles -que en aquest cas es mostren a l'individu hoste que és el que paga-. Una altra cosa és de qui va a càrrec la fecundació, si es busca.


Mesures de protecció: no en cal prendre, no s'albira pas cap risc d'extinció.


Curiositat: una capacitat d'ostentació espaordidora. Potser per aparentar el nivell que no han tingut (ni tindran) són clientes habituals de joieries i botigues de roba cares -que no paguen elles, recordem-. Ull amb confondre-les amb una espècie més estesa: el nou ric, tot i que no és descartable un encreuament.

_______________________________________________________________
À M.

Original i còpies

Fins els inicis del Romanticisme l'originalitat no era molt tinguda en compte: els artistes es copiaven els uns als altres. Tenien un concepte de cultura molt peculiar "si un copia, amb gràcia, el que ha fet un altre això indica que s'ho ha treballat: trobar la idea de l'altre, copiar-la, posar una petita variant..." així tenim que el meu admirat Catul, per exemple, copia una composició de Safo de Lesbos i introdueix una estrofa pròpia al final d'aquesta (otium, Catulle, tibi molestus est/ otio exultas nimiumque gestis/otium, et reges prias et beatas, perdidit urbes); també Don Juan Manuel, l'escriptor castellà de l'Edat Mitjana, copia diversos contes d'origen divers i li posa el títol de El Conde Lucanor; no parlem tampoc de les còpies que es feien als tallers dels grans pintors de molts quadres, fins al punt que avui en dia alguns taxadors tenen problemes per identificar qui és l'autor. 
Tot això com deia, té un final amb el Romanticisme. Es comença a apreciar l'originalitat i a les còpies se'ls anomena per un nom molt lleig PLAGIS!.
Pensem que, contemporàniament, l'evolució tècnica industrial aconsellava la protecció dels nous invents mitjançant el seu registre en patents.
I tornant al món artístic, va ser al segle XIX quan es va començar a desenvolupar el concepte de drets d'autor, per tal de preservar el mèrit d'aquells que havien fet l'esforç de creació de quelcom original. 
Una altra cosa és com ha anat degenerant la cosa fins arribar als tripijocs de la SGAE.


I ara la rondalla...
Vet aquí un país mancat de gaires idees originals. 
Vet aquí que el "progrés" d'aquest país ha estat basat en la còpia, en la imitació de models exitosos de producció: si algú ha tingut una bona idea al cap de poc ha sortit algun/a espavilat/ada que l'ha copiada. 
Vet aquí que fins i tot un professor explicava als seus alumnes com durant la Revolució Industrial els magnats d'aquella contrada enviaven a Malta (que llavors era possessió britànica) gent per a que treballés a les filatures de l'illa que abastaven el mercat anglès i hi aprenguessin les tècniques de treball, en sí que fessin espionatge industrial.
Vet aquí que ningú protegia els pocs que creaven i, per tant, ningú s'atrevia a tenir moltes idees. Era un perfecte poble de mediocres. Les úniques solucions eren marxar, plegar o deixar de pensar.
I vet aquí un gos i un gat, i la rondalla s'ha acabat.


Ara, això sí: no et quedis amb la còpia: 

BUSCA L'ORIGINAL!

Radeztkymarsch

Des de fa anys és una de les sintonies del dia 1 de gener, cloent el Neujahrskonzert (Concert d'Any Nou) de la Filharmònica de Viena, acompanyada pel públic amb rítmics cops de palmell.

Però qui era aquest tal Radetzky?