Febre de gin tonic

En els últims dos anys aquest combinat s'ha posat tant de moda que és estrany no trobar-se qui, en una colla, el demani quan surts a prendre una copa. En quant a la ginebra la varietat de marques ofertes ha crescut de forma exponencial. Jo, dels meus temps de barman les nits de funció al teatre recordava les típiques Beefeater, Bombay, Tanqueray, Giró o Xoriguer (aquestes dues del país) que teníem a una prestatgeria, més enllà de la dels whiskies i els cognacs/brandies. Ara hi  ha establiments comercials que tenen exposat un bon reguitzell a l'aparador, amb noms (i preus) variats. 


Els components, com ja indica el seu nom són dos: aigua tònica i ginebra. De la primera se'n troben marques com la Scwheppes (per cert, quès se'n va fer del senyor que en protagonitzava els anuncis als anys 80?), la boira nòrdica i unes poques més.

La història de la ginebra no la narraré: podem trobar-la via internet a la Wikipedia o a planes especialitzades en alcohol, o bé consultant llibres mitjanament fiables. Sí que em provoca curiositat la gestació del combinat: ¿fou potser la colonització de regions tropicals, afectades per la malària, pels súbdits de Sa Graciosa Majestat que motivà que aquests prenguessin una beguda que porta quinina (la tònica) i que per amorosir el seu regust amarg hi barregessin un licor la recepta del qual l'havien importat dels Països Baixos?

I per últim una anècdota de fa temps, quan L'HT era un jovenet de 21 anys: un familiar ens va convidar a prendre alguna cosa per celebrar l'aniversari un vespre d'estiu i mentre els altres demanaren refresc o cerveseta un servidor va tenir l'ocurrència de demanar un gin-tonic.
La cara dels altres era un poema: era considerada una beguda de iaios. Ara no, és el més in, i com més estranya la marca de ginebra millor. Curiós, no us sembla?