dissabte, 30 de juny de 2012

L'hora dels adéus

No. No és cap comiat. És el record d'un juny de fa...força anys. 
Llavors cursàvem el COU (ara li diuen 2n de Batxillerat) i, després d'un any que acadèmicament va ser dur per a molts de nosaltres va arribar el moment de la veritat en donar les notes definitives.

Sorpreses n'hi van haver de dos tipus; agradables i altres que no: d'alguns que comptàvem que passarien van haver d'esperar a setembre, i d'altres amb un historial de suspesos força gruixut van tenir unes rebaixes que ni les de El Corte Inglés
Dies més tard, al voltant de la revetlla de Sant Joan, tocava fer la Selectivitat, per aquells que l'havien triada. I aquell estiu vam passar de l'adol·lescència a la joventut.

I ara?
Aquí tenim resumides algunes històries.
A. se'ns va anar a una prestigiosa escola de negocis de Barcelona, per més tard entrar a treballar per una destacada entitat bancària que el va destinar a l'estranger. 
B. va fer la seva enginyeria, obtingué una beca Erasmus i pocs mesos després de tornar va entrar a treballar a una empresa de Barcelona. Tenia molts bons clients. Fa uns anys es va decidir a fer el salt i ara intenta resistir.

T. també va fer enginyeria. Essent tot un senyor enginyer va decidir deixar-ho i començar a fer de marxant de fruita i verdura. La seva parada té molta afluència i el producte no està malament. 

V. va anar a estudiar Periodisme a Bellaterra. Si ets bo trobes feina als principals mitjans de comunicació... Ella va tornar i pel que vaig veure dissabte passat redacta una revista amb pretensions de ser in. No cal dir que no ens parlem.

P & P van començar a sortir uns mesos abans, i ja porten més de vint anys junts. Recentment han estat pares del seu segon fill. Ella ara és regidora per aquest mandat, i ell es prepara per substituir el director d'una de les poques fàbriques de material textil que funcionen en aquest país.

M. va fer la seva carrera de sis anys. Després de quatre més de preparació i pràctiques fora de Catalunya va tornar i tot indicava que emprendria una vida convencional: sortia amb una noia, van comprar-se una casa, anar a viure junts... Un dia em trucà i em va dir que ho deixava tot. No l'he tornat a veure des d'aleshores.
Pel que sé ara treballa a Barcelona i sospito que, de pas, ha aprofitat per sortir de l'armari.

Y. és la simpàtica infermera del poble.

K. va fer la mili de Creu Roja tan sols acabar la selectivitat. Després de llicenciar-se va donar classes a la seva facultat, cobrant una misèria mentre preparava el seu doctorat. Ara treballa aquí per a una empresa gal·lesa, i no ha deixat de ser entrenador de bàsquet femení com llavors.

D'H. no parlo. Ja us en faig alguna pinzellada, o més aviat cop de brotxa, en els escrits d'aquest bloc.

No hi són tots, sols alguns i força esquematitzats. La vida ens ha dut per camins diferents, un moment o altre ens hem tornat a trobar i el tracte ja ha estat una mica més distant respecte el que havíem tingut. És el que té fer-se grans.

Per a tots, amb afecte, una abraçada!

(originalment escrit el 11/6/2012)