Tot i amb deu dies de retard toca fer una ressenya de la caminada que cada primer diumenge de maig, des de fa 34 anys, organitzen els lletissons del GECA. L'últim cop que hi vam anar fou el 2010 i sincerament ho trobava a faltar.
La sortida aquest any era des de Sant Privat de Bas, enfilant inicialment cap al Salt del Sallent per l'anomenat Camí dels Matxos.
Hom no pot deixar de pensar en fer-lo que aquelles bèsties bé que devien patir la baixada i la pujada ben carregades, i que si algun humà es feia mal, anar a auxiliar-lo costava Déu i ajuda. Però vet aquí que en arribar prop del Sallent toca seguir recte i enfilar per la Cresta del Gall, amb un camí obert expressament pels estassadors del GECA.
En aquest punt havien aglomeracions i avançàvem lentament, uns per ser de certa edat (ànims, Pep!) i altres perquè ens encantàvem en veure la vista que teníem a les nostres esquenes: primer les muntanyes de l'Alta Garrotxa, presidides pel Mont i el seu santuari* (primer punt verdaguerià del dia) i després, ja més amunt esbossat a llevant el golf de Roses i la serra de Verdera, al Cap de Creus.
Un tram planer entre prades, al Pla dels Hortals, amb vistes al massís del Canigó* (segon punt verdaguerià), Pla Travé i... Esmorzar!
Llesques de pa amb tomata i embotit i uns traguinyols donen temps per retrobar-se amb coneguts que també no s'han volgut perdre aquesta caminada de diumenge. Reprens forces i enfiles cap al Puig de Miralles, a 1430 metres, si mal no recordo.
 |
| Vista a ponent des del Puig de Miralles. (Què coi fan aquest parell enmig?) |
Com ens recordava la guia de la sortida d'aquest any el Puig ha estat a l'ombra del seu germà el Puigsacalm, però des d'allà es té una panoràmica intensa sobre la Catalunya central: a la dreta Vidrà; la vall de Sant Bartomeu als peus, amb la seva ermita; al nord la Tossa d'Alp, la Serra del Cadí i el Pedraforca tots encara amb neu; a l'esquerra ens queden el Montseny i el cingles de Tavertet, la serra de Curull; la plana d'Osona i les seves poblacions s'endevinen; al fons es dibuixa el massís de Montserrat, tan característic; i enmig el santuari de Bellmunt, ¡quina casualitat que me'n parlés pocs dies abans l'amic Lycaon i el relacionés amb L'emigrant* (tercer punt verdaguerià del dia)!
Ja només va faltar que entonés la versió musicada pel mestre Vives tot just baixar del Puig, enregistrada per meine Liebe amb aquests supertelèfons que circulen avui dia.
 |
| Simulació topogràfica del recorregut, de la plana del GECA (geca.cat) |
Com deia, baixada entre fagedes i fonts fins arribar a la vall de Joanetes, enrera deixàvem vistes sobre els túnels de Bracons, els masos i boscos on s'amagaven alguns emboscats durant la guerra (el fulletó incloïa una xerrada amb el sr. Ayats, que visqué l'experiència), i després de passar a Joanetes el quart control el terreny esdevé gairebé planer i una passejada entre masos, camps i cases fins arribar al parc de l'Estació de Sant Esteve de Bas. Uns minuts estirats a l'herba i de tornada a casa.
Un detall: els nens comencen el recorregut a mig camí, en aquest cas a Platravé, on es servia l'esmorzar. Tot i això vam veure alguna família amb nens a partir de 9 anys que feien el trajecte sencer. Vist això no és molt agosarat plantejar-se venir amb la nostra filleta gran d'aquí un o dos anys, tota una excursionista. Aquesta vegada, però, vam preferir que passessin el matí amb cosinets i avis.
________________________________________
*Santuari del Mont: ubicat al terme d'Albanyà, Mn. Cinto s'hi allotjà i a més de les caminades de rigor, va inspirar-se per escriure el poema èpic Canigó.
*L'emigrant: poema de Mn. Cinto musicat per Amadeu Vives. El text va així: Dolça Catalunya, pàtria del meu cor,/quan de tu s'allunya/ d'enyorança es mor./ Hermosa vall, bressol de ma infantesa,/ blanc Pirineu,/marges i rius, ermita al cel suspesa (Bellmunt?),/ per sempre adéu! (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada