dimarts, 28 de maig de 2013

Israel: una nova Prússia?

Ja fa uns anys vaig referir-me en un parell d'escrits al vell país prussià.
Prússia fou durant generacions el paradigma d'estat burocratitzat i militar eficaç. Un mite decimonònic utilitzat força convenientment per remarcar la superioritat alemanya, llavors i ara.
En sí els orígens del ducat prussià eren el d'un territori d'avançada de l'element civilitzat, cristià i germànic (llavors es considerava així) en territori hostil, pagà i retrassat (paradigma de les terres bàltiques i eslaves) al que se li havien d'aportar la religió i valors de la civilització occidental. 
Els primers a patir-ho foren els pobladors originals, els prussians primitius: assimilats a l'element germànic dels invasors de l'Ordre Teutònic o bé exterminats físicament. Alhora els mateixos cavallers teutònics van procurar atreure pobladors de les terres del Sacre Imperi, tant per motius d'explotació del territori com per tenir un suport en cas que les coses es posessin difícils. Gradualment va produir-se la desitjada homogeneïtzació del país a gust de la classe dirigent i el ducat de Prússia va passar a ser un enclavament germànic enmig de territori polonès i lituà i punta de llança de l'expansionisme germànic de l'Edat Moderna.

L'estat d'Israel bé podia ser considerat una segona Prússia: una avançada del món occidental en el món àrab. Un estat que es va crear basat en una ideologia laica i socialista (el sionisme) que paradoxalment s'identifica amb una religió: el judaisme. Difós per Teodor Herzl* a finals del segle XIX i principis del XX acabaria estimulant diverses onades de migracions  cap a Palestina. 

L'Holocaust, la matança sistemàtica de població jueva causada pels feixismes europeus, fou la sacsejada per a que molts dels supervivents deixessin el paper passiu que havien tingut dins les societats occidentals (Bruno Bettelheim parlava de mentalitat de ghetto dels jueus) i emprenguessin el camí cap a Palestina. 

El ràpid conflicte amb els veïns àrabs que origina la creació de l'Estat d'Israel (1948) ajudaria a consolidar una mentalitat nova, més desafiant i bel·licista.
Des de llavors el Tsahal, l'exèrcit israelià ha estat un element vertebrador del país: ben pocs es lliuren del servei militar, hi serveixen homes i dones, es mantenen en la reserva (activa) durant força anys, i segons les aptituds que mostren durant la instrucció els reclutes poden arribar a assolir graus de comandament.

Originalment el territori palestí havia de partir-se en dues entitats (àrab i jueva), però aquests van prendre avantatge.

L'eficàcia militar, per si algú tenia dubtes, va quedar a bastament demostrada en la Guerra dels Sis Dies (1967), en una sèrie d'atacs sorpresa perfectament planificats les forces armades dels estats veïns (Egipte, Jordània i Síria) van quedar desmantellades. Altres campanyes que no s'han d'obviar són la de 1948 -de creació del propi Israel-, la de 1973 -guerra del Iom Kippur- o les incursions intermitents al Líban o als territoris ocupats.

Són mítiques també les accions dels comandos dels serveis secrets (Mosad) tant per exigir responsabilitats a criminals de guerra nazis -pensem en el cas Eichmann**- com les de caràcter antiterrorista.
Menció a part és la potència armamentística, amb la fabricació dels tancs Merkava o els obusos Sholef.

Occident, potser per la seva mala consciència o també per afinitat cultural, ha donat suport a Israel, un país que en molts aspectes viu en una trinxera, en una avançada com aquella vella Prússia.
__________________________________________
*Stefan Zweig a les seves memòries parla del poc cas que li feia, tot i haver-hi col·laborat, i la sorpresa dels vienesos amb la gernació de gent que va afluir a la ciutat pels funerals de Herzl.
**Adolf Eichmann oficial de les SS responsable dels programes d'extermini. Després de la II Guerra Mundial va poder fugir a Argentina on va viure ocult durant anys fins que el Mosad en una operació espectacular va segrestar-lo i dur-lo a Israel on fou jutjat i condemnat a mort als anys seixanta.