La pàtria de l'Home Tranquil original (el de la peli de John Ford) és avui objecte d'estudi.
| Barry Fitzgerald com "Little" Flint |
Com la majoria dels cultes lectors d'aquest bloc sap Irlanda és una illa situada a l'occident del continent europeu, envoltada per l'oceà Atlàntic. Les dades generals són localitzables en obres de consulta.
Dins l'illa tenim dues entitats polítiques: la República d'Irlanda (Éire en gaèlic), i el territori de l'Ulster o Irlanda del Nord, vinculat al Regne Unit. La raó d'aquest fet l'explicaré després.
La idea inicial d'aquest escrit era fer un recorregut cronològic per la història de l'illa per explicar, basant-nos en el passat, el seu present. He refet l'escrit per anar a buscar les referències bàsiques, els "mites" de la nació irlandesa.
Primer mite: l'illa cèltica
La idea inicial d'aquest escrit era fer un recorregut cronològic per la història de l'illa per explicar, basant-nos en el passat, el seu present. He refet l'escrit per anar a buscar les referències bàsiques, els "mites" de la nació irlandesa.
Primer mite: l'illa cèltica
Irlanda es vanta de ser una nació "cèltica". Tot i que aquí els celtes sonen a tabac i no precisament del bo.
Ben mirat reclamen ser els vestigis d'una civilització que des d'un punt original centreeuropeu es va expandir cap a l'oest del continent durant l'edat de Ferro i que seria anorreada i assimilada pels romans.
Quan es parla de nacions cèltiques es mira a l'Atlàntic europeu: Gal·les, Escòcia, Bretanya, l'illa de Man, Cornwall i fins i tot algú inclou Galícia i Astúries. Terres que no van ser ocupades pels romans o no prou temps.
La cultura i mites dels celtes, que no van formar mai una entitat política comparable a la Roma primitiva o Cartago, van perdurar per generacions i és un substrat integrat dins l'imaginari col·lectiu irlandès.
Políticament, però, l'illa va estar dividida, tant amb els temps pagans com amb el cristianisme: els diferents clans lluitaren entre ells per dominar l'illa o part d'aquesta sense que cap es consolidés. Això permeté la fàcil arribada i instal·lació dels víkings danesos a l'illa i posteriorment els anglesos.
Segon mite: el Catolicisme
Ben mirat reclamen ser els vestigis d'una civilització que des d'un punt original centreeuropeu es va expandir cap a l'oest del continent durant l'edat de Ferro i que seria anorreada i assimilada pels romans.
Quan es parla de nacions cèltiques es mira a l'Atlàntic europeu: Gal·les, Escòcia, Bretanya, l'illa de Man, Cornwall i fins i tot algú inclou Galícia i Astúries. Terres que no van ser ocupades pels romans o no prou temps.
La cultura i mites dels celtes, que no van formar mai una entitat política comparable a la Roma primitiva o Cartago, van perdurar per generacions i és un substrat integrat dins l'imaginari col·lectiu irlandès.
Políticament, però, l'illa va estar dividida, tant amb els temps pagans com amb el cristianisme: els diferents clans lluitaren entre ells per dominar l'illa o part d'aquesta sense que cap es consolidés. Això permeté la fàcil arribada i instal·lació dels víkings danesos a l'illa i posteriorment els anglesos.
Segon mite: el Catolicisme
Tot i que l'illa no va ser ocupada pels romans s'hi va introduir el cristianisme provinent de la Britània romana, l'illa veïna gràcies a un tal Patrici, originari de l'illa veïna.
El cristianisme floriria d'una manera peculiar, entorn els monestirs, per acabar entrant en conflicte amb la concepció del continent, que acabaria per imposar-se.
 |
| Imatge del Book of Kells, entorn el 800. El monacat fou molt important en el cristianisme primitiu de l'illa. |
L'adhesió de la Corona anglesa als principis de la Reforma al s. XVI agreujà el rebuig entre les dues illes. Els irlandesos aprofitaren qualsevol debilitat dels anglesos per revoltar-se durant l'edat Moderna.
Potser el fet més important és el suport al rei Jaume II, de la casa Stewart i convertit al catolicisme, enfront el seu gendre Guillem d'Orange, recolzat pel Parlament anglès, a finals del segle XVII. La lluita es traslladà a la illa i les tropes de Jaume foren derrotats al riu Boyne (1690).
La repressió va ser forta sobre la població: marginació de la vida pública per als catòlics, delme a l'Església anglicana, despossessió de la terra, destrucció de monestirs i de la classe dirigent catòlica, instal·lació de colons protestants al nord de l'illa... Avui en dia pocs irlandesos catòlics posen el nom William (Guillem) als seus fills.
Per contraposició a l'invasor protestant els irlandesos mantingueren la lleialtat a Roma, com a l'altra banda del continent passaria amb els polonesos. Després de la independència de l'Estat lliure la posició del clergat catòlic ha estat molt influent en la vida social del país.
Tercer mite: la lluita contra els anglesos.
Tercer mite: la lluita contra els anglesos.
La penetració d'aquests es degué a la divisió local -ja he comentat que no va haver un domini clar dins l'illa-. Sols calia anar aplicant el divide et impera i guanyar voluntats dels magnats locals.
Al s. XVI Irlanda és creada Regne pels Tudor i se li atorga un Parlament seguint el model anglès*. Aquest duraria fins el 1801, quan per votació de la majoria protestant decideix integrar-se dins l'anglès (Act of Union). L'escocès feia poc menys d'un segle que havia fet el mateix. Llavors podem parlar del UK, el Regne Unit.
Però arriba el segle XIX i les mancances del sistema anglès de representació van quedant en evidència. El 1828 és elegit el catòlic O'Connell per la Cambra dels Comuns i reapareix la qüestió irlandesa. Amb les posteriors reformes electorals i l'aixecament de les restriccions legals (l'Emancipació) es forma una classe mitjana catòlica i nacionalista, germen d'un bloc de diputats a considerar en la política britànica.
A finals de segle es planteja la qüestió de la Home Rule o descentralització, l'autogovern sense abandonar el Regne Unit. La divisió dels whigs (liberals) al respecte feu fracassar els intents, a més de fracturar el partit.
Durant la Gran Guerra es produeix l'aixecament de Pasqua (1916), motiu de dura repressió pels ocupants. Finalment el 1922 els anglesos permetrien la independència d'aquells comtats (divisió territorial anglosaxona) que ho desitgessin. Això va provocar que els sis de la regió d'Ulster, amb majoria protestant, es decantessin per mantenir-se units a Gran Bretanya.
La república d'Irlanda no ha renegat però dels anglesos: és cert que mantenen el gaèlic, molt minoritari, com a llengua cooficial però han donat escriptors genials a les lletres angleses com Jonathan Swift, George B. Shaw, James Joyce o W.B. Yeats; els seus homes han pogut enrolar-se en regiments britànics; comercialment el primer client és el veí britànic, a més de compartir gustos esportius (rugby) o socials (els pubs i la cervesa).
Pel que fa a l'Ulster, aparentment pacificat, perviuen les marxes orangistes (una provocació per als catòlics), la separació entre les comunitats i el temor dels protestants al factor demogràfic (la possibilitat que siguin superats numèricament pels "papistes" i la temptació reunificadora de la República).
Al s. XVI Irlanda és creada Regne pels Tudor i se li atorga un Parlament seguint el model anglès*. Aquest duraria fins el 1801, quan per votació de la majoria protestant decideix integrar-se dins l'anglès (Act of Union). L'escocès feia poc menys d'un segle que havia fet el mateix. Llavors podem parlar del UK, el Regne Unit.
Però arriba el segle XIX i les mancances del sistema anglès de representació van quedant en evidència. El 1828 és elegit el catòlic O'Connell per la Cambra dels Comuns i reapareix la qüestió irlandesa. Amb les posteriors reformes electorals i l'aixecament de les restriccions legals (l'Emancipació) es forma una classe mitjana catòlica i nacionalista, germen d'un bloc de diputats a considerar en la política britànica.
A finals de segle es planteja la qüestió de la Home Rule o descentralització, l'autogovern sense abandonar el Regne Unit. La divisió dels whigs (liberals) al respecte feu fracassar els intents, a més de fracturar el partit.
Durant la Gran Guerra es produeix l'aixecament de Pasqua (1916), motiu de dura repressió pels ocupants. Finalment el 1922 els anglesos permetrien la independència d'aquells comtats (divisió territorial anglosaxona) que ho desitgessin. Això va provocar que els sis de la regió d'Ulster, amb majoria protestant, es decantessin per mantenir-se units a Gran Bretanya.
La república d'Irlanda no ha renegat però dels anglesos: és cert que mantenen el gaèlic, molt minoritari, com a llengua cooficial però han donat escriptors genials a les lletres angleses com Jonathan Swift, George B. Shaw, James Joyce o W.B. Yeats; els seus homes han pogut enrolar-se en regiments britànics; comercialment el primer client és el veí britànic, a més de compartir gustos esportius (rugby) o socials (els pubs i la cervesa).
Pel que fa a l'Ulster, aparentment pacificat, perviuen les marxes orangistes (una provocació per als catòlics), la separació entre les comunitats i el temor dels protestants al factor demogràfic (la possibilitat que siguin superats numèricament pels "papistes" i la temptació reunificadora de la República).
______________________________________________
(*) No hem d'identificar un Parlament medieval o de l'edat Moderna amb les actuals cambres parlamentàries occidentals. Aquelles representaven una minoria de la societat, la més benestant, per bé que en el cas anglès la House of Commons aconseguí limitar els poders reials de forma efectiva a partir del s. XVII
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada