dimarts, 1 d’octubre de 2013

El Rostre de Déu

No apte per ateus, agnòstics i cristians descafeïnats amb llet descremada i sacarina


Aquest vespre he anat a llençar les escombraries. 

Carregat amb tres bosses i una capsa amb cartró i paper (podeu deduir que intentem separar residus) m'he dirigit als contenidors de darrera de casa. Hi havia una moto aparcada al cantó. 
Quan m'acostava he distingit algú que furgava dins un dels contenidors, segurament el conductor. M'he acostat, he saludat amb un "Bona nit" a mitja veu, i em dirigeixo primer al més allunyat, el del cartró, després el de vidre, a continuació el d'envasos. Quan m'acosto al genèric l'home -és un home jove entre vint i trenta anys- manté oberta la tapa amb amabilitat. El miro i mentre llenço la bossa li dic: 
- En aquesta no trobaràs gaire més que bolquers bruts de nen petit.
- Sols busco metall... D'aquí sols he tret això- Em respon i m'ensenya un cable d'electrodomèstic que algú ha llençat.
- I aquest altre?- Li assenyalo un cordill verd.
- No, això és per penjar roba.
- Que tinguis molta sort.- Li desitjo iniciant el meu camí a casa.

I aleshores, mentre m'allunyo no puc deixar de pensar que qualsevol de nosaltres podria estar en el lloc d'aquell noi, havent de furgar als residus per trobar alguna cosa amb la que revendre per quatre xavos i viure un dia més.

I... De cop recordo que fa uns dies vam portar uns talls de cable en desús, ja retirats d'una obra que havíem fet, que els volia portar a la deixalleria i... No li faran més servei a aquell noi?
Entro directe al garatge, engrapo els cables, torno a sortir fora... I Aquell Noi ja no hi és. Ni rastre de per on ha marxat. He trigat dos-tres minuts? 

Em quedo desassossegat: li hauria pogut donar el cable, i potser baixar-li un got de la crema de verdures que havíem sopat... Potser ja fantasejo, però el cert és que Aquell Home patia, encara que volgués semblar natural. ¿Quants hi ha com ell, que esperen trobar alguna cosa a les nostres escombraries i tirar endavant una mica més?

És una obscenitat que aplaudim futbolistes que guanyen 46.000 € al dia -siguin de l'equip que siguin- i ignorem que als nostres carrers hi ha gent que podria viure al dia amb una mil·lèsima o deumil·lèsima part d'això. Tan insensibles ens hem tornat?

Algú, cínic, es pregunta: Si Déu existeix... Com és que permet això? 
Jo us diré on és Déu: amb els que pateixen, perquè plora amb ells, camina al seu cantó, tremola de fred i dejuna, per força, com ells.

En Aquell Home veia el Rostre de Déu.
Font: http://ilustrandoydios.blogspot.com

1 comentari:

Lycaon ha dit...

Excel·lent article! La meva mare sempre fa les mateixes reflexions sobre els futbolistes, i la veritat és que hauria de ser pecat.