diumenge, 18 de maig del 2014

El suicidi d'Europa. Els contendents (3): Gran Bretanya

Sens dubte el país model per a la resta durant generacions. I aquell que anticiparà moltes qüestions del nou segle. Anem-les a veure.



El preludi d'un nou segle.


El llarg regnat de Victòria consolidà un sistema parlamentari bipartidista entre conservadors i liberals i una progressiva integració de la població -masculina- en aquest amb l'augment de la base electoral, tot i mantenir encara sufragi censitari.


Com ja vaig comentar el problema irlandès, però, és sempre present, provocant l'escissió dels whigs (el partit liberal), quan des del seu govern es va plantejar la Home Rule, la descentralització i autonomia per a l'illa. Quina tírria als catòlics!


El debilitament de la House of Lords


Tot i haver anat perdent posicions durant el segle anterior, a principis del segle XX es produeix l'enfrontament constitucional definitiu entre les dues cambres que constitueixen el Parlament.
Mentre la House of Commons era (i és) electa,  quedava la House of Lords, formada per títols nobiliaris i jerarquia anglicana, de caire més conservador. La cosa funcionava quan els tories eren al gabinet, però si el govern era dels whigs... 
Els liberals, amb Lloyd George com a canceller de l'Exchequer (Ministre de Finances) van presentar un pressupost que introduïa una tributació progressiva. Els Lords, classe benestant, s'hi van oposar. 
L'única forma de canviar les tornes fou "encarregar" una fornada de personalitats vinculades als liberals per ser ennoblides -i així membres de la Cambra dels Lords- i desposseir-la de prerrogatives que entorpien les polítiques liberals. 
La Cambra Alta va quedar relegada a partir de 1911 a un paper secundari en la vida política. 
(Per als espanyols la House of Lords tingué protagonisme el 1998, amb la decisió de 5 lords jutges sobre la petició d'extradició d'Augusto Pinochet formulada pel jutge Garzón).


Cap al sufragi femení



He parlat de l'augment progressiu de la base electoral, però aquesta és masculina. A principis del segle XX sorgeix l'activisme entre les dones de classe alta i mitjana per veure reconegut el seu dret al vot, com els seus marits, pares i germans. 
No seria fins després dels conflicte bèl·lic i gràcies al paper desenvolupat per les dones durant aquest que es veuria reconegut aquest dret i s'asseurien les primeres diputades als Comuns.
Arrest de la sufragista Emmeline Pankhurst (font www.sundaytimes.co.uk)


El naixement del Labour


Anglaterra, com a bressol de la Revolució Industrial alhora ho és del moviment obrer. Els primers pensadors socialistes (els utòpics, com els titllava Marx) són o bé francesos (Saint-Simon, Fourier...) o bé anglesos (com Robert Owen). Londres mateix serà el refugi de Karl Marx i el lloc on és -encara- enterrat.
L'existència d'una nombrosa classe obrera és un factor a tenir en compte. Els primers sindicats o trade unions van sorgir aquí i, amb lluita, es van aconseguir certes millores de les condicions de vida: limitació del treball infantil, jornades de treball més curtes...
El cartisme, una expressió del moviment obrer a mitjans del segle XIX va ser un primer intent d'entrar en política. Aprofitant una de les reformes i ampliacions de la base electoral es pretenia que aquesta fos molt més extensa (universal i masculina). Però els dos grans partits del moment no foren prou receptius.

El Labour Party sorgirà a principis del segle XX. Cercarà l'aliança amb els whigs i aconseguirà els primers escons als Comuns per districtes de base obrera. La seva transformació en un gran partit de masses vindrà després de la guerra un cop els treballadors prenen consciència de la seva força,  a més de l'estímul dels fets de Rússia. 
(Sense que serveixi de precedent i per fer més entenedor aquest punt, així com el de l'incipient feminisme es pot prendre com a lectura il·lustrativa i lúdica la novel·la de Ken Follett La caiguda dels gegants -una oda novel·lada al Labour, entre altres elements)


Colònies i Dominions
Fins ara he parlat de l'Anglaterra en sentit estricte (Gran Bretanya). A principis del XX manté un gran imperi colonial. Fixem-nos en la novel·la "La volta al món en 80 dies" de Jules Verne: Phileas Fogg (no Willy) passa la major part d'aquesta en dominis britànics (Suez, Aden, la Índia, Singapur, Hong Kong).

L'ultima ampliació de l'Imperi britànic va tenir lloc a principis del segle XX, amb l'annexió forçada de les repúbliques boers de Transvaal i Orange, regides pels afrikaners, amb els quals s'emprà una tècnica de confinament inventada poc abans a Cuba pel general Weyler i atribuïda erròniament als alemanys del III Reich: els camps de concentració.

Anècdotes apart: es solen distingir dos grans tipus de territoris colonials. D'una banda les colònies i protectorats pròpiament dits, on la presència de la metròpoli és per tutelar la vida política i absorbir la producció. 
Per altra tenim els Dominions, els territoris de poblament d'anglòfons per la via d'emigració com Austràlia, el Canadà, Terranova, Nova Zelanda i Sud-Àfrica. Es doten d'institucions angleses per al seu autogovern, un sistema legal calcat de la metròpoli, mantenen una relació de semidependència amb Gran Bretanya i per altra banda contribuïen amb homes i recursos a la mateixa estructura imperial (administrativa, diplomàtica i militar).
Es diu que l'episodi del fracassat desembarcament del ANZAC (unitats militars australianes i neozelandeses) als Dardanels el 1915 és la seva presa de consciència com a país.


La Navy: l'orgull de l'Imperi
Una de les raons de la primacia britànica en molts aspectes es basava en el domini dels mars. Des de la batalla de Trafalgar (1805) no hi ha esquadra capaç de plantar cara a les britàniques. 
L'establiment d'una sèrie de bases escampades pel planeta encara ho permetia més: Gibraltar, Malta, Hong Kong, Singapur, les Falkland/Malvines. Per a les classes benestants, igual que al continent era un signe de distinció tenir algun familiar a l'exèrcit, ho era de tenir un parent (nebot, tiet, fill) com a oficial a la Royal Navy.
Per això, en assabentar-se dels plans alemanys d'increment de la Kaiserliche Marine esperonats per Guillem II va crèixer la indignació i animadversió envers els teutons.


Font: www.history.navy.mil

Les badades i formes de la diplomàcia imperial alemanya no podien més que alimentar el conflicte latent. El conflicte estava servit.

2 comentaris:

Maspons ha dit...

El segle XIX anglès és apasionant,va posar les bases del món contemporani. Com a persona docta en el tema m'agradaria saber la teva opinió sobre la discutida-tible època victoriana, o molt millor un article sobre el tema!
Gràcies

L'Home Tranquil ha dit...

Docta? Qui?
Efectivament amic balmesià, hi ha moltes qüestions a parlar sobre l'era victoriana, perquè forma part de la "màscara" anglesa, de la seva manera de presentar-se al món.
En aquesta sèrie d'articulets faig un esbós de la situació de preguerra, d'aspectes que trobo són determinants en cadascú dels contendents (limitacions, traumes, conflictes interns, anhels...) i com els intento fer amens no m'allargo massa.
Però accepto el repte de parlar de l'anomenada era victoriana, com també dels mites o màscares dels diferents països (això és jungià, penso). Però això va per llarg...