El suïcidi d'Europa. Els contendents (7): l'imperi otomà

Tornant al Centenari de la Gran Guerra... Aquesta passa a ser mundial quan es donen escenaris de combat i contendents que no són europeus. 

L'Imperi otomà és un d'aquests.

Ara fa poc més de 100 anys, l'octubre de 1914, entrava en el conflicte com a aliat d'Alemanya i Àustria-Hongria.

Per què dic Imperi otomà i no Turquia? És el nom de sempre. D'altra banda la Turquia moderna es crea trencant amb el passat: república, sense soldà, laica, i amb un significatiu pas de l'alfabet àrab al llatí.

Otomans? Per què no turcs?

D'on ve la denominació otomà? D'Osman, el primer sobirà que aglutinà les tribus de l'Anatòlia central, convertides a l'Islam, i creà el primer estat a partir del qual s'inicià l'expansió. Tot i la diferenciació amb els seljúcides ambdós pobles eren coneguts amb el nom comú de turcs.

Imperi entre tres continents

De l'expansió iniciada a finals de la baixa Edat Mitjana i principis del s. XVI, a finals del segle XIX encara mantenien una important presència a la península balcànica, amb un protectorat sobre Bulgària (trencat el 1908), tot l'Orient Mitjà fins als Zagros, frontera amb Pèrsia, i la Cirenaica -la Líbia actual-.

Imperi Otomà el 1900. El 1914 havia perdut gairebé totes les províncies europees, la Tripolitània, Xipre i Creta.

El malalt d'Europa

L'expressió per a referir-se'n era precisament aquesta: un agonitzant al que se li van arrabassant trossos. Recordem la rebel·lió i independència grega, la de serbis, romanesos i búlgars amb la intervenció del tsar, el Caucas, l'Egipte que acaba a l'òrbita britànica, els italians que ansiosos per posseïr un mínim prestigi ocuparen la Cirenaica i Tripolitània...

Paral·lelament l'Imperi otomà viu crisis interiors, entre els diferents membres de la família reial, amb les minories internes (jueus, armenis, grecs, xiites...), entre immobilistes i renovadors -partidaris d'un estat més occidentalitzat-

Alhora és un camp perfecte per a les companyies occidentals, ansioses de concessions i explotació dels recursos naturals, que al seu torn pressionen els governs respectius i el del soldà per inclinar la balança als seus interessos.

Durant el segle XIX alguns dirigents comencen a entendre la incapacitat del sistema otomà per mantenir-se i sorgeixen els intents de reforma, no sempre atesos ni sempre pacífics.

Enver Paixà (font wikipedia.org)

No és fins al 1908, amb la presa del poder pels anomenats "Joves Turcs", un moviment nacionalista i revolucionari, que s'inicien passes fermes en el sentit de la modernització. Potser ja massa tard, doncs encara hi ha temps per a guerres als Balcans i la pèrdua del nord d'Àfrica.

La figura prominent és la d'Enver Paixà, el ministre de la Guerra germanòfil que el 1914 inclinaria la posició del país cap al bàndol dels Imperis centrals.