A casa es llegia la premsa dos cops per setmana: els dissabtes el meu pare comprava El Correo catalán, i diumenge La Vanguardia. La meva tieta adquiria (i continua adquirint) El Periódico de Catalunya.
Els estius que passàvem a la platja recordo que em tocava anar a comprar diàriament el pa i El País, quan el meu pare -que es turnava part de les vacances amb la meva mare- passava la setmana amb nosaltres s'havien de tornar.
Els diaris locals El Punt i Los Sitios-Diari de Girona eren lectura ocasional.
Puc dir que la presència dels diaris va ser un factor per despertar la meva curiositat intel·lectual.
No em reca afirmar que segurament estava més informat que els meus condeixebles, més preocupats pel resultat dels partits de futbol del Barça.
De l'orientació política dels rotatius no vaig ser-ne conscient fins més tard, coincidint amb l'última legislatura socialista (1993-96): el PSOE declinava però encara gaudia de més suport que un puixant PP que no va pair bé la seva no-victòria, s'hi ajuntava aquí la CiU pujolista que feia un paper de xarnera. Tancaven files entorn els socialistes El Pais i El Periódico, mentre expulsaven la bilis dels liberal-conservadors ABC i El Mundo.
Tots els citats me'ls he llegit per èpoques. I per això els meus criteris de qualitat periodística es basen en mirar-me tres seccions: Internacional, Cultura i Economia.
Política (Nacional) i Societat són tendenciosos i ideologitzats, i Esports... Francament trobo que es dediquen massa planes al futbol.
El periodisme ha estat qualificat com el "quart poder", al cantó dels tres poders descrits per Montesquieu (legislatiu, executiu i judicial), perquè informaven la població i creaven opinió (l'opinió pública).
Això és molt maco... Sobre el paper. Perquè des del moment que els rotatius depenen més de la publicitat i dels ajuts institucionals (enllaç als de 2013) la seva capacitat de crear opinió queda esbiaixada i comencen a esdevenir mers instruments de direcció de l'opinió.
Ja ho sabem tots: "Qui paga, mana".
I ara el repàs...
El País: un diari de la Transició, el portaveu del centreesquerra des de fa quaranta anys. Apart d'això acceptable secció d'Internacional, Cultura i, molt lloable, una de Ciència i Tecnologia.
La Vanguardia: El més venut de Catalunya, i això no es refereix sols al nombre d'exemplars. Podem comparar-lo a un penell que indica d'on bufa el vent. No en va és diari de burgesos i per a burgesos, i es publica des de 1881... Bones seccions d'Internacional i Economia.
El Periòdico (de Catalunya): durant el Tripartit (2003-11) va ser el seu butlletí oficial. Molt titular i poca substància al meu entendre. El fet que sigui del Grupo Zeta, el mateix editor que l'Interviú o el Cuore és força indicatiu. Sospito que la intenció dels seus creadors fou fer-ne un diari popular, fàcil de llegir, a l'estil dels tabloides que tant bé funcionen al nord d'Europa. Jo recordo amb afecte les tires de Quico el progre que als vuitanta sortien a la plana 2.
 |
| Font : www.lambiek.net |
El Punt (ara El PuntAvui): un altre diari de la Transició, creat per fer una opinió catalanista d'esquerres a les comarques gironines. Als noranta van intentar fer un salt a nivell català obrint diferents edicions (Barcelonès, Maresme, comarques de Tarragona...) però l'ocasió d'or va ser fer-se amb el diari Avui que estava en fallida. Des de fa uns anys s'emboliquen amb la bandera estelada i la banda groga en alguna de les seves seccions. Si no hi ha res més a l'hora del cafè hi dono un cop d'ull, tot i això amb moltes reserves respecte les seves informacions.
Ara: Una decepció. Quan va sortir al carrer el 2010 era una oportunitat per llançar un diari de qualitat en llengua catalana, tenint en compte qui havia al darrera, i ha acabat essent un altre pamflet independentista barrejat amb altres continguts. Els articles d'internacional no poden ser refregits del que es publica a altres mitjans. I per llegir articles d'opinió millor els busco per internet.
No el llegeixo, ni tampoc l'ABC, El Mundo y La Razón, tot i que el primer tenia una bona secció d'internacional.
Diari de Girona (en el seu moment Los Sitios): l'exdiari del Movimiento a Girona i província no té vel·leïtats com el seu veí, per això es limita a la informació local. Això pot ser bo i també dolent. Bo perquè t'apropa a allò més proper físicament i dolent perquè acaba buscant el titular fàcil i de ràpida venda. Destaco les columnes d'Albert Soler, carregades d'un sarcasme punyent amb l'autocomplaença gironina. Paradoxalment enllaço aquí l'entrevista que l'altre diari local li fa en ocasió d'un recull d'articles. La foto és impagable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada