dimecres, 7 de gener de 2009

Capellans que arrosseguen

Aprofito un moment de distracció per deixar el batibull de l'estudi d'organitzacions internacionals i compartir un pensament.

Ahir, Dia de Reis (Epifania), després de regals, àpat familiar i visita a l'hospital vam anar a missa. La meva esposa i jo vam tornar després d'anys a l'església on ens vam casar. Es tracta d'una de les més emblemàtiques de la ciutat, i la capella on vam fer la cerimònia respira història per les quatre parets.
El mossèn que ens va casar, antic company d'estudis del tiet Pepe al Seminari, ja no és allà. Es va jubilar, o més ben dit, li van donar un destí molt més fàcil: una parròquia a uns deu quilòmetres de la ciutat on fa dues misses el cap de setmana i la catequesi el dissabte per la tarda.

Tot i això l'home no s'ha estat quiet: dijous per la tarda confessa a la capella d'un dels convents de la ciutat, i suposo que també hi diu la missa. Hi ha qui m'ha dit que proposà junt amb un altre sacerdot estar-se uns dies fixes a la setmana en alguna parròquia i passar confessió a qui s'hi acostés, però les "altes instàncies" (altes per l'alçada de mires que demostren) no ho van autoritzar.

Quan era el rector d'aquella parròquia emblemàtica (i ho fou durant més de vint anys) solia tenir l'església bastant plena, fos diumenge a migdia, vigília o diumenge al vespre. Les confirmacions eren massives, potser també perquè a la meva ciutat la gent de l'Obra enviava els fills amb ell. No li importava fer la missa per qui fos. Si demanaves confessió, encara que fos acabada la missa, t'atenia. Fins i tot un dia que un conegut va haver de sortir de la missa per un afer familiar de certa urgència, va esperar per donar-li la comunió.

Ahir érem a la mateixa capella on ens vam casar una dotzena mal comptada de persones. A l'hora de l'homilia l'oficiant mirava al buit. Els confessionaris, abans prop de la porta d'entrada, han estat arraconats en un lloc més discret. Joves d'altres barris que ajudaven a la missa ja no la freqüenten, ni tampoc famílies joves i la seva quitxalla (que per molt que molesti a carcamals és signe que l'Església és viva).
Sí, és cert que aquest capellà duu tres parròquies més (totes elles urbanes) més algun càrrec curial, però diferent gent que l'ha hagut de tractar no en diu precisament meravelles.


Ara moltes de les famílies que freqüentaven aquella parròquia van a la parroquieta rural de l'antic rector. Amb la gent del poble i algun passavolants (nosaltres de tant en tant) el temple s'omple bastant. Ah! i alguns d'aquells joves els trobem en una altra església urbana de la que ara parlo.

Aquesta l'hem descoberta de casats i té un capellà molt trempat, un dissabte cada mes fa missa per als nens que preparen la comunió i hi fa anar les famílies. Quan acaba l'ofici no se'n va a la sagristia, no hi corre: camina cap a la porta i un a un va saludant tothom que marxa. És un home molt proper, realment. Per això té el temple ple el cap de setmana i entre setmana no falta gent.

I un tercer que vam conèixer quan vivíem a la zona Nord: ja s'ha fet gran, però aconseguia mobilitzar tothom, fins i tot els poc amics d'acostar-se a l'església. Ja succeí en un dels seus destins anteriors: la gent protestà pel seu trasllat.


Són tres exemples de capellans, de sensibilitats diferents que arrosseguen, que enganxen, que connecten. Alguns haurien de preocupar-se menys d'afers de fora i mirar de ser més propers als que encara ens acostem.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Coincideixo amb Lycaon que és un plaer -i privilegi-passar per aquí el teu blog. Interessants els coneixements que expliques, i m'agrada aquest regust de tradició, de bonhonia i tranquilhomia :). Lo de Radesczky cal esbombar-ho.
Vénen ganes d'anar aquestes parròquies, no estaria mal que les localitzessis.
De totes maneres jo diria que tots els capellans en general, són homes d'una gran altura humana i intel.lectual. Com tots els polítics hahaha. La gent s'en va adonant. Et desitjo molt bon any.

Lycaon ha dit...

Entre la capellanesca, com en totes les professions, hi ha de tot, més bons i més dolents, però en general tots han tingut una gran formació intel·lectual i espiritual, com ha dit molt encertadament en Pafiam.