Frederic II.
Les circumstàncies personals de la seva joventut ens han d'ajudar a entendre l'evolució política. Recordem que era un jovenet culte i que li tirava bastant allò que fos francès (en l'Europa del moment francès era sinònim de cultura), que tenia inclinacions homosexuals (cosa que el va fer un misògin) i un pare -Frederic Guillem I- molt estricte.
Després d'obligar-lo a presenciar l'execució del seu amant, amb el que planejava fugir del país, Frederic fou confinat en una ciutadeta provinciana durant una temporada per tal de reeducar-lo (emprem la terminologia de la Xina de Mao per entendre'ns, OK?) i passat un temps el casaren amb una princeseta de Brunswick per tal que fes el que corresponia a un hereu, engendrar fills mentre s'espera el moment.
La cosa no reeixí: a la que arriba al tro fa que la nova reina s'allotgi a un palau de Berlin mentre ell resta a Potsdam (el Versalles prussià). Allà ordena construir Sanssouci, un palauet on feia vida en temps de pau i rebia visites.
Em comenta algú que era maçó, però no sé pas d'on ho ha tret, el cas és que al s. XVIII la maçoneria té la consideració de progrés i no estava encara enfrontada amb l'Església.
Quan arriba al tro Frederic II es troba un regne amb una economia sanejada, un exèrcit ben equipat i una administració eficaç, el seu pare havia fet bona feina després de tot. En aquells moments la preponderància dins el Sacre Imperi corresponia a Àustria, regida pels Habsburg, i el jove Fritz es creu en condicions de disputar-los-hi.
Durant els següents anys s'embrancarà en una sèrie de guerres (emmarcades dins la Successió austríaca i la dels Set Anys) per tal d'afiançar el seu poder. Una de les conseqüències és l'engrandiment territorial en aconseguir Silèsia, actualment el Sud-oest de Polònia, junt amb altres adquisicions menors, la segona és més important: assoleix un lloc de primer ordre dins el concert de potències europees (frança, Gran Bretanya, Àustria, Rússia...) i molts comencen a fixar-se en el seu model organitzatiu. Ha nascut el mite prussià.
Quan arriba al tro Frederic II es troba un regne amb una economia sanejada, un exèrcit ben equipat i una administració eficaç, el seu pare havia fet bona feina després de tot. En aquells moments la preponderància dins el Sacre Imperi corresponia a Àustria, regida pels Habsburg, i el jove Fritz es creu en condicions de disputar-los-hi.
Durant els següents anys s'embrancarà en una sèrie de guerres (emmarcades dins la Successió austríaca i la dels Set Anys) per tal d'afiançar el seu poder. Una de les conseqüències és l'engrandiment territorial en aconseguir Silèsia, actualment el Sud-oest de Polònia, junt amb altres adquisicions menors, la segona és més important: assoleix un lloc de primer ordre dins el concert de potències europees (frança, Gran Bretanya, Àustria, Rússia...) i molts comencen a fixar-se en el seu model organitzatiu. Ha nascut el mite prussià.
Una anècdota: es diu que Carles III de les Espanyes va enviar una ambaixada per saber com s'ho feia Frederic II per tenir un estat tant eficaç i aquest molt amablement no sols no li va revelar el secret, sinó que a més va regalar-li una marxeta que tenia composada (era notable flautista i a més composava en estones lliures). Aquesta marxa seria destinada als granaders de la Guàrdia Reial i amb el temps acabaria com a himne sense lletra d'aquest país. Repeteixo: és una llegenda.
A finals del seu regnat participarà en el primer repartiment de Polònia, cosa que permetrà la tant buscada continuïtat territorial entre els dos nuclis del regne: Brandenburg i Prússia.
Revolució i guerres napoleòniques
Mor der alte Fritz i al cap de poc esclata la Revolució francesa (1789). Les testes coronades d'Europa formen les diverses coalicions contra la França republicana i revolucionària (després napoleònica) i Prússia figura a primera línia en algunes d'elles. Perd els territoris renans, petites extensions de terreny dins l'escaquer de l'Imperi que no tenen importància davant el que hi ha a la banda oriental: Polònia.
EL 1806 entra en guerra amb un Napoleó en ple apogeu bél·lic i és apallissada: els francesos entren a Berlin i ocupen Brandenburg. Uns mesos després pel tractat de Tilsit el regne queda reduït dràsticament.
Forçats a una pau no desitjada els prussians es reorganitzen (amb reformes dirigides principalment pels ministres Hardenberg i Stein) mentre preparen la revenja; i aquesta ve quan Napoleó torna derrotat de la campanya de Rússia (1812). És també aleshores quan sorgeix el nacionalisme alemany (com la majoria de nacionalismes). En nova coalició amb Àustria i Rússia vencen els francesos a Leipzig i no es pararà fins arribar a Paris.
Guardià del vell ordre.
Al Congrés de Viena (1815) sorgeix un directori de potències europees on figuren Gran Bretanya, Àustria, Rússia i Prússia. Aquestes tres darreres signaran a més la Santa Aliança, amb l'objectiu de mantenir l'ordre prerrevolucionari al continent europeu.
Prússia surt engrandida del repartiment territorial del Congrés: adquireix Renània, a l'oest, una regió més desenvolupada que les agràries regions històriques. Afegim que, per tant, hi ha una burgesia urbana influïda per la propera França, i que a més són catòlics dins un estat luterà. Per acabar-ho d'adobar el regne torna a estar partit en dues meitats. El germen d'una contradicció futura.
Destaquem en aquest període (el Biedermeier) el naixement de les unions duaneres i els traçats dels primers ferrocarrils, tant necessaris per unir les dues parts del regne.
El 1848 Europa s'agita davant una onada revolucionària que traspassa fronteres (gairebé, sols queden fora Gran Bretanya, Rússia i Espanya). A Alemanya es reuneix un Parlament amb representants democràtics dels diferents estats. S'hi discuteixen dues opcions: la Gran Alemanya, on s'hi hauria d'incloure l'Imperi austríac amb totes les possessions no germàniques (Hongria, Transilvània, Croàcia...) o la Petita Alemanya, amb Prússia com a pal de paller. Triomfa finalment aquesta opció i s'ofereix la corona al rei del moment Frederic Guillem IV, que per la seva banda acaba de reprimir la revolta dels berlinesos i no té ganes de Parlaments ni històries que no pugui controlar.
Sembla que es torna a l'statu quo ante.
Bismarck i el II Reich
Uns anys més tard arriba al poder un personatge decisiu, un junker o terratinent de la vella aristocràcia que de mica en mica anirà completant el procés per posar a Prússia al capdavant del continent: Otto von Bismarck.
Les guerres amb Dinamarca (1864) i Àustria (1866) serveixen per ampliar territori, però també com a camp de proves de l'exèrcit. Després de la derrota austríaca els prussians tenen via lliure per unir al seu voltant la resta d'estats alemanys, i ho aconsegueixen després de derrotar estrepitosament els francesos i arribar a assetjar París. El 18 de gener de 1871 es proclama a Versalles l'Imperi alemany, vençudes les reticències dels regnes del sud (Baviera principalment).
Sembla que es torna a l'statu quo ante.
Bismarck i el II Reich
Uns anys més tard arriba al poder un personatge decisiu, un junker o terratinent de la vella aristocràcia que de mica en mica anirà completant el procés per posar a Prússia al capdavant del continent: Otto von Bismarck.
Les guerres amb Dinamarca (1864) i Àustria (1866) serveixen per ampliar territori, però també com a camp de proves de l'exèrcit. Després de la derrota austríaca els prussians tenen via lliure per unir al seu voltant la resta d'estats alemanys, i ho aconsegueixen després de derrotar estrepitosament els francesos i arribar a assetjar París. El 18 de gener de 1871 es proclama a Versalles l'Imperi alemany, vençudes les reticències dels regnes del sud (Baviera principalment).
El símbol d'aquesta época és el pickelhaube, el casc punxegut de l'exèrcit que adopten les unitats militars del nou imperi. Hi ha una fusió o absorció dels petits estats per Prússia, amb una posició preponderant: el monarca prussià és l'emperador, el primer ministre el canceller de l'Imperi, al Reichsrat o cambra alta el pes del tots els altres estats és inferior al de Prússia. L'esperit militarista i autoritari ho impregna tot.
La Gran Guerra és el primer cop fort a la Prússia tradicional: es perd el rei i es dona pas a un règim democràtic, republicà i burgès per bé que la vella classe manté certa preponderància a les regions orientals; del territori més important del Reich a un Land més, com Baviera i els altres; l'exèrcit, orgull del país, reduït pel Tractat de Versalles; la continuïtat territorial trencada un altre cop (s'ha atorgat sortida al mar a Polònia, perdent allò guanyat pel vell Fritz)... Tot i això el govern federal prussià serà controlat fins 1932 pels socialdemòcrates.
Després els nazis es fan amb el poder i ja sabem com acaba tot.
Com acaba tot? En nova derrota, encara més dura, en població fugint cap a l'oest davant la proximitat del russos (us poso un enllaç a la tragèdia del vaixell Wilhelm Gustloff ), bombardeigs de Königsberg i altres poblacions i finalment ocupació i repartiment del territori entre la república de Polònia i la Unió Soviètica, sancionada a les conferències de Ialta i Potsdam (1945).
Epíleg: Finis Borussiae?
Com acaba tot? En nova derrota, encara més dura, en població fugint cap a l'oest davant la proximitat del russos (us poso un enllaç a la tragèdia del vaixell Wilhelm Gustloff ), bombardeigs de Königsberg i altres poblacions i finalment ocupació i repartiment del territori entre la república de Polònia i la Unió Soviètica, sancionada a les conferències de Ialta i Potsdam (1945).
Epíleg: Finis Borussiae?
Molt es va parlar fa poc més de quinze anys de neteja étnica a repúbliques de l'antiga Ioguslàvia. S'oblida que als territoris perduts per Alemanya o Polònia després de la II Guerra Mundial ja es dugué a terme. Així Silèsia, Pomerània, Posnània i Prússia -que ningú del carrer ens podria situar- foren gairebé buidades d'alemanys per reubicar-hi polonesos que al seu torn provenien de regions orientals (línia Grodno-Brest-Lvov) transferides a l'URSS. Ja no parlo de les atrocitats soviètiques amb deportacions massives i transferència de població afí culturalment (eslaus), això cueja encara a les repúbliques bàltiques. Sols que a la part ocupada pels soviètics es rebatejaren els topònims i s'eliminà qualsevol referència al passat del territori. Avui crec que encara conserva l'estatut de zona militar (és l'únic port rus del Bàltic on no es gela el mar a l'hivern).
Com ja vaig comentar en referir-me a l'Alemanya oriental es conservaren certes influències del record prussià per diferenciar-se d'una República federal que accentuava el caràcter renà (de Renània) per tallar, al seu temps, amb el passat.
Amb la reunificació sorgí la polèmica quan el nou estat traslladà solemnement les restes de Frederic II a Potsdam, a Sanssouci. Avui al parc d'aquell palau una senzilla placa indica que està enterrat on ell volia: al cantó dels gossos.
Institucionalment sols queda un organisme que recorda el passat prussià: el Preussischer Kulturbesitz, encarregat de la conservació i gestió del llegat cultural (bàsicament museus, arxius, biblioteques i algun institut d'estudis).
Sé que m'he centrat bàsicament en l'aspecte polític i militar, com si l'estat prussià hagués estat un erm intel·lectual. No ho és, però davant els potents focus culturals del moment (Paris, Viena...) queda molt deslluït. Hem de mencionar de passada al filòsof Immanuel Kant, que passejava cada dia a la mateixa hora pels carrers de Königsberg, autor de la Crítica de la raó pura; al físic Otto von Guericke; a Alexander von Humboldt, científic i explorador; a l'escriptor Theodor Fontane, el compositor Max Bruch... i els que em dec oblidar.
(Una nota: la lectura es fa llarga, demano disculpes per no haver sintetitzat més. En tot cas vam començar amb música i amb música acabem.)
1 comentari:
Un article extraordinari! He disfrutat molt llegint-lo. Història viva d'un país que, en certa manera, ja no existeix.
Publica un comentari a l'entrada