Festes infantils

Fa un parell d'anys uns amics van celebrar l'aniversari d'un dels seus fills amb una festa a casa seva. Els amics de la parella vam ser convidats, havíem de dur els nostres fills, potencials amiguets de l'homenatjat/da.

Ja en arribar ens trobem un inflable muntat al jardí, per a que els nens hi puguin saltar; les plates d'entrepans estan gairebé sense tocar, sols el pa amb Nocilla i les patates han tingut éxit en la mainada...
Et trobes amb la gent "Què fas? Quant temps!..." si els coneixes i encara et cauen bé. Si no, frases de circumstàncies.

Els nens juguen, es barallen per una joguina, salten a l'inflable, algun plora i llavors surt el pare/mare pertinent a veure què li passa... Fins que arriba el moment.

Quin moment? El dels regals, és clar!!! La mostra del poder adquisitiu de cada família, del "jo el tinc més gran" (el compte corrent).
Asseuen l'homenatjat/da en una cadira com una mena de tro i la resta de nens desfilen davant seu o simplement s'apinyen per donar-li allò que la mare o el pare respectiu ha dit que dugués a l'amiguet que fa anys. N'hi ha que no se n'adonen, però alguns s'ho miren i comencen a calcular quan ha costat.

I així anem:
1r) Malacostumant el nen, ja que pensarà que pel sol fet de ser l'aniversari ha de rebre regals de tothom;
2n) malacostumant els nostres propis, ja que si no tenen una festa similar no seran res. Entendran aniversari com a sinònim de festa i regals, encara que no els facin servir mai.
3r) Condicionant socialment els progenitors a que facin més despesa per quedar bé amb altres que amb els seus propis fills.

És a dir que no valem pel què som sinó pel què tenim... I d'això cal que en passem.