Warum mag ich Mitteleuropa?

Per què m'agrada Centreeuropa?

Aquesta és la pregunta que fa unes setmanes em va dirigir un amic/conegut/saludat que de tant en tant es pren la molèstia de llegir els gargots que deixo aquí penjats.

Per un país de tradició cultural francòfila com és el nostre, i anglòfila des del segle XX (és a dir que ens emmirallem en nacions atlàntiques -no, Portugal no compta-, és un món poc conegut. 

Quan tenia 16 anys se'm va oferir la possibilitat d'ingressar a l'Escola Oficial d'Idiomes; com que les places d'Anglès estaven molt sol·licitades em quedava l'opció d'alguna altra llengua. I em vaig decantar per l'Alemany. 

No cal explicar que aquesta llengua no sols és oficial a la Bundesrepublik (llavors la DDR encara existia però ja agonitzant per l'OPA dels veïns occidentals), també a Àustria, a bona part dels cantons suïssos, el petit Liechtenstein, i perviu a la província de Bozen/Bolzano (Nord d'Itàlia), Eupen (Bèlgica), Alsàcia (bé que els francesos el desvirtuen i consideren dialecte regional)... 

Aquesta és la distribució actual, però el domini lingüístic s'havia estès molt més enllà bé per presència de població germanòfona (casos de les regions que avui formen part de Polònia o els Sudets txecs, així com el Banat i la Transilvània romanesos) com la d'una estructura administrativa i militar que s'estenia per la conca del Danubi i els Càrpats. L'alemany és una porta d'entrada a les cultures dels diferents països d'aquella zona ja que durant anys hi ha una interactuació entre una i les altres.

Afegim també que el període en què m'inicio en l'aprenentatge és política i històricament molt interessant. Mal m'està dir-ho, però des d'anys abans tenia un interès precoç (era més jovenet) per aquell món que quedava rere el Teló d'Acer. Tenia ben clar que Hongria seria dels que primer s'adaptaria al capitalisme -ja el vell Kádar havia obert una mica la mà-, o que la Romania de Ceaucescu vivia tensions ètniques per la pressió sobre els magiars.

L'amic en qüestió em parlava, irònic dels "meus estimats Habsburg" o si la meva austrofília era per romanticisme. A veure, per una banda considero aquella família més digna que els Borbó i els Puigmoltó i amb una mica més de visió; i el tema del romanticisme està més que superat. Hi ha un espai cultural/multicultural amb forta influència germànica, que sovint tenim ignorat. Noi, per a que t'acabis d'ambientar et recomano 2 llibres: Viena, fin del Imperio de José María Valverde, i El Danubi, de Claudio Magris.