A Gran Bretanya estan d'eleccions. El sistema parlamentari més estable del planeta (des del s. XIII) i que conserva encara força essències de la Tradició està en procès de renovació de les cambres.
Vejam, puntualitzo: es renova la Cambra dels Comuns (House of Commons), o cambra baixa. Aquesta s'elegeix per sufragi universal directe en districtes uninominals pel sistema first-pass-the-post, vulgarment mariquita l'últim(amb perdó). El candidat que hagi obtingut més vots, encara que sigui un de diferència respecte el segon, s'enduu l'escó.
N.B. Adjunto un enllaç on trobareu un mapa interactiu del sistema electoral britànic, s'hi pot jugar amb moltes possibilitats.
Això vol dir: N.B. Adjunto un enllaç on trobareu un mapa interactiu del sistema electoral britànic, s'hi pot jugar amb moltes possibilitats.
1) que el Primer Ministre serà per força membre electe de la Cambra, és a dir que es guanya el seu escó treballant-se una circunscripció.
2) que els electors poden controlar qui envien com a Westminster com a representant del seu districte.
Recordem que aquí ens trobem llistes amb candidats més o menys presentables i no tenim més opcions.
Sistema de partits:
a) El Labour
Al poder des de 1997, van canviar el líder Tony Blair per Gordon Brown, el seu canceller de l'Exchequer (ministre de finances). En contra seu juga el desgast de 13 anys al poder, l'actual crisi econòmica, el descafeïnament dels postulats clàssics d'esquerra i el poc carisma del seu candidat.
b) El Conservative Party
O tories. Potser l'exemple vivent de l'adaptació política en gairebé 200 anys, abanderant reformes que en altres països han costat l'extinció de formacions similars (qui del continent gosa anomenar-se a sí mateix conservador i reconèixer-se com a tal?).
Són l'oposició més sòlida, tenen experiència de govern (1979-1997), però també arrosseguen la seva desafecció amb les Devolutions a Gal·les i Escòcia, cosa que els fa dèbils; el record del thatcherisme, el pretès elitisme social...
c) Els Liberals
O Libdems. Els nèts dels whigs del s. XVIII, de Gladstone i Lloyd George, des del període d'entreguerres arraconats a ser la tercera força. A favor seu la seva "virginitat" en qüestions de govern, en contra el sistema electoral. En ocasions s'han posat més a l'esquerra que el Labour. El seu líder és Nick Clegg, la sensació de la campanya.
Les enquestes apunten a un hung parliament, una cambra sense majoria absoluta, i això els pot donar el paper de xarnera. Fins i tot The Guardian, el diari de l'esquerra britànica es mostra més favorable a ells que al Labour.
d) SNP, Plaid Cymru i nord-irlandesos
Els dos primers juguen un paper destacat en les seves respectives nacions, exercint el govern en solitari (cas del SNP) o en coalició amb el Labour (a Gal·les).
A Irlanda del Nord el sistema de partits és totalment diferent de la resta del Regne Unit, tallat per l'eix confessional (protestants en general contra catòlics) i l'adhesió conseqüent a Londres o Dublin. Els unionistes (protestants) UUP i DUP (del vell Paisley i del primer ministre cornut) s'han mostrat tradicionalment proclius als conservadors, el Sinn Fein refusa enviar els diputats electes a Westminster per evitar haver de jurar fidelitat al monarca anglès i el catòlic SDLP va de baixa malgrat haver estat la més flexible de les formacions.e) La resta
Bàsicament els verds, l'euroescèptic UKIP i el BNP. El segon ha suposat competència a la dreta dels tories pel seu posicionament radical contra la Unió Europea, obligant aquests a mostrar-se més dur en aquest aspecte del que cal. El BNP ha adquirit importància amb la situació de crisi econòmica i la presència massiva d'immigrants a molts districtes. Ara per ara les possibilitats d'aquestes formacions per assolir un escó són minses.
Un altre dia parlaré de les recents eleccions a Hongria, mentrestant us deixo un video d'una sèrie que en el seu moment vam poder veure a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada