Per Sant Jordi un partit polític repartia a la seva paradeta tot de planter hortícola a aquells que s'hi acostessin: tomateres, pebroteres... Jo vaig demanar-los una síndriera (citrullus lanatus).
L'endemà vaig portar-la a l'hort i la vaig plantar, al cantó de carbassoneres, meloneres, una cogombrera i altres exemplars de la seva espècie. Durant els mesos de maig i juny les cucurbitàcies (família en la que s'enquadren totes aquestes plantes) van anar creixent, gràcies al rec i al bon temps.
El juliol van començar a sortir els fruits: encara recollim carbassons, els cogombres han sortit tots en 2 mesos per després esgotar-se la planta, els melons van trigar a venir fins agost, alguns fruits es van perdre per una pedregada inoportuna.
I la sindriera? Véiem com s'anava fent gran i gran.
- Aquesta segur que és de les que no tenen grana,- em deia un avi.
- Ja veuràs què vermella i sucosa quan l'obris.
- Ja està bé que només n'hagi sortit una, com més gran millor, deixa-la almenys una setmana més,- comentava una tercera persona.
I l'agost va arribar el moment. Una sola síndria, de forma allargada, verda amb estries. Pacientment esperàrem el moment per collir-la. Fou a principis de mes.
La portàrem a un dinar amb amics, a tots (petits i grans) se'ns feia la boca aigua en veure-la.
Vam tallar-la, cruixí: estava al punt de maduració. Però... Oh! Tenia grana! I el color no era vermell intens... I quan la vam tastar un altre no li trobava el gust, això sí, sucosa ho era.
Vet aquí què passa quan poses expectatives en la fruita dels polítics.
(Espero que els amics que pertanyen o simpatitzen amb la formació esmentada entenguin la ironia del text, els hi dedico)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada