El segon any d'estudis van proposar a un familiar proper dur un bar situat en un equipament cultural gironí. De seguida em van proposar donar un cop de mà.
En sí el bar obria sols durant les hores en què havia activitat (generalment els vespres del cap de setmana) i per un estudiant com jo era una bona ocasió per treballar treient-me algun caleró i, també, assistir als espectacles de forma gratuïta.
Així, m'havia de presentar una hora abans de l'inici, procurar que les neveres estiguessin plenes de beguda fresca (cerveses, aigües, refrescs), la cafetera calenta, gel per si algú demanava cubata o whisky, vaixella neta... Tot a punt per atendre qui es presentés abans, a la mitja part i després de la funció.
La feina grossa venia quan havia mitja part. En poc menys de 15 minuts calia servir tothom que es presentés. En el cas d'espectacles massius la gent ocupava la barra:
- Dos tallats!
- Una cocacola!
- Carajillo d'anís!
- Patates!
- Tens tabac? (encara es permetia fumar)
- Quatre aigües!
- Quan és tot?
Ràpidament feies el càlcul: 100 pts l'aigua, 150 les cerveses... 675 ptes! responies-
I et sortia el billet de 2000, i no havia prou canvi!
El pitjor/millor era per Nadal Els Pastorets, les criatures demanen tant, crispetes, patates, cacaolats... De caixa en féiem, però esgotàvem existències cada dia.
Foren uns anys interessants. A més dels guanys econòmics (em vaig poder pagar el viatge a Berlin) havia la qüestió cultural: els concerts i obres de teatre a les que accedia amb la complicitat d'algun dels acomodadors.
Aquests ja eren a punt de jubilar-se i mentre s'actuava es retiraven cap al bar a prendre alguna cosa junt amb els tramoies. Algun diumenge per la tarda s'havien posat a jugar al set i mig tot fent alhora un quinto.
Alguns ara ja no hi són, els que queden estan ja molt grandets.
Es pot dir que no em vaig perdre gairebé cap òpera de les que es feien, bé Tosca sí que no vaig poder-la veure.
Aquests ja eren a punt de jubilar-se i mentre s'actuava es retiraven cap al bar a prendre alguna cosa junt amb els tramoies. Algun diumenge per la tarda s'havien posat a jugar al set i mig tot fent alhora un quinto.
Alguns ara ja no hi són, els que queden estan ja molt grandets.
Es pot dir que no em vaig perdre gairebé cap òpera de les que es feien, bé Tosca sí que no vaig poder-la veure.
Passats uns anys ja no estudiava, però encara donava un cop de mà. Arribà el moment de fer obres a tot l'equipament i, amb això, tancar el bar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada