Durant unes setmanes he ajornat la lectura de Tolstoi per dedicar-me a un llibre més lleuger que vaig trobar casualment en una llibreria: Pacsirta (llegeixi's pátxirta), traduït al castellà com Alondra (alosa).
dijous, 28 d’octubre del 2010
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Morir jove
Aquests anys mentre féiem el Camí ens topàvem alguna vegada amb un recordatori a pelegrins que havien mort mentre seguien la ruta a Compostela. El primer que et trobes és prop d'Erro, sortint de Roncesvalles/Orreaga, i correspon a un pelegrí japonès.
Aquest any, a Galícia, vam deturar-nos a una placa dedicada a un home jove, un noi que era capellà i que amb una trentena d'anys devia morir.
Em va fer pensar en el fet de morir a segons quina edat.Dol el decés d'una persona jove, als pares que el sobreviuen, als amics amb els que fa poc compartia tantes estones, al company/a amb el que tampoc fa gaire que havia iniciat un projecte en comú... Si es tractés d'una persona ja gran, de poc més de setanta anys ja entra dins les previsions i no dol tant.
Potser fa pena la mort d'un jove perquè tothom hi ha dipositat esperances, perquè no ha tingut temps de decebre-les ni de decebre's amargament. Un de gran ja ha viscut tot, potser ha fet bé o potser l'ha espifiada. El jove encara no ha tingut temps de penedir-se de les decisions preses.
Però també crec que en certa manera vius en els records dels que t'han conegut i que no hi ha una mort completa fins que despareix aquesta memòria, amb sort dues generacions més tard.
Em va fer pensar en el fet de morir a segons quina edat.Dol el decés d'una persona jove, als pares que el sobreviuen, als amics amb els que fa poc compartia tantes estones, al company/a amb el que tampoc fa gaire que havia iniciat un projecte en comú... Si es tractés d'una persona ja gran, de poc més de setanta anys ja entra dins les previsions i no dol tant.
Potser fa pena la mort d'un jove perquè tothom hi ha dipositat esperances, perquè no ha tingut temps de decebre-les ni de decebre's amargament. Un de gran ja ha viscut tot, potser ha fet bé o potser l'ha espifiada. El jove encara no ha tingut temps de penedir-se de les decisions preses.
Però també crec que en certa manera vius en els records dels que t'han conegut i que no hi ha una mort completa fins que despareix aquesta memòria, amb sort dues generacions més tard.
Aquesta setmana centenars de gironins hem acomiadat un altre jove, professor i músic. Gràcies per la teva vitalitat!
divendres, 15 d’octubre del 2010
Lliçons d'una setmana
1) El Nobel de la Pau a un dissident.
El parlament d'un país petit dòna una bufetada a la potència econòmica emergent -la Rep. Popular de la Xina-. No ha hagut por de les pressions i s'ha atorgat el premi, i sobretot el seu prestigi, a un professor de literatura empresonat. Ara m'assabento que és una obscenitat (jo em pensava que això era un atribut de la pornografia).
Occident, sempre fariseu, cuita a donar soto voce lliçons de democràcia a la fàbrica mundial.
2) Un país esmerça recursos per salvar persones
La notícia ha estat abastament comentada aquests dies: una trentena de miners són rescatats després de 2 mesos soterrats. No s'han estalviat recursos i Xile s'ha unit a l'entorn d'aquesta operació. Altres estats com Xina, dec tenir fixació amb ells avui, els deixen morir allà sota.
3) Per què ens neguem a curar-nos?
No està disponible a la web l'entrevista del passat 11/10/2010 a "La Contra" de La Vanguardia al promotor de Dolça revolució. Aquest senyor ens recorda les possibilitats curatives de la flora del nostre voltant, sense haver de recòrrer tant sovint als fàrmacs. El seu consell es resumeix en "no plantis sols flors al balcó, deixa-hi lloc per a medicinals".
L'emblema d'aquesta manera de pensar és l'estèvia, una planta que seria ideal per diabètics. Potser una planteta seria el regal de Nadal perfecte per a dos avis amb aquest problema.
4)Un vellet fa tremolar l'esquerra
Em remeto a l'article d'Antoni Puigverd, a l'editorial de Forum Libertas d'avui i al de Josep Miró i Ardévol al mateix mitjà digital. Alguns deuen pensar que aprofitant l'avinentesa s'apilarà llenya a la plaça de Sant Jaume per fer un Auto de fe a Barcelona. (bé, no seria mala idea però...). Tan grandets que semblen aquests d'IC-V-EUiA i sopa de lletres vàries i encara creuen en el "coco" com quan tenien tres anyets.
Ja que surt el tema, la gent es mobilitza. Des d'aquí ja en sé d'un grup de poc més de 120 persones que hi van, certs col·legis també noliegen autobusos, un moviment de dimensions modestes que pretén arribar als 250. Però tampoc cert clergat ajuda molt...
La joventut és época de somnis, de reptes, de vigor, de treball, d'atreviment... Però això és de somniatruites, desencisats, grisos... Com és que encara hi ha qui s'ho empassa? No han trobat res millor? Les dues preguntes valen també per al nivell estatal.
Aprofitant el tema "home normal" o "home qualsevol", en italià és uomo qualunque i durant la postguerra era un moviment populista on s'integraven exfeixistes. Un nom ben triat, oi JSC?
Per cert, al cartell encara està més maco del que és...
divendres, 1 d’octubre del 2010
Crònica absurda de vaga general
Els piquets bloquegen l'entrada a missa de 8.
Les beates indignades: "No ens deixen fer ni un Rosari com a serveis mínims!". El mossén, per contra, encapçalava la manifestació al centre de la ciutat al cantó de Joan Boada.
El tanatori, col·lapsat
La secció sindical d'enterramorts secunda en ple la vaga i talla el subministrament de gas als crematoris. La patronal proposa packs de 2x1 per l'endemà.
Les prostitutes s'enfronten als sindicalistes.
Al crit "Sólo nos j.. los clientes!" un grup de treballadores sexuals planten cara a un piquet informatiu. Les senyoretes al·leguen que són autònomes i que si no treballen "perden calés".
Declaracions del mâitre i el chef de l'hotel Excelsior: "Som uns esquirols"
"Estem preparant el sopar de les cúpules sindicals d'aquest vespre, per quan vinguin a celebrar l'éxit de la vaga", aclareixen.
Els gossos pigall es planten.
Reclamen un nou conveni i trenquen les negociacions amb la patronal. Molts cecs no han sortit avui al carrer.
Apallissat el seu primer dia de treball
L'home feia 10 anys que estava a l'atur i, per una vegada que aconsegueix feina, l'atonyinen els del comitè d'empresa per no fer vaga.
I ara sense bromes una pregunteta:
Quina és la seu els 2 grans sindicats a la ciutat de Girona?
Resposta: a l'antic edifici del sindicat vertical franquista, a l'av. Jaume I, ben a prop de l'edifici del Govern Civil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)