Lliçons d'una setmana

1) El Nobel de la Pau a un dissident.

El parlament d'un país petit dòna una bufetada a la potència econòmica emergent -la Rep. Popular de la Xina-. No ha hagut por de les pressions i s'ha atorgat el premi, i sobretot el seu prestigi, a un professor de literatura empresonat. Ara m'assabento que és una obscenitat (jo em pensava que això era un atribut de la pornografia).

Occident, sempre fariseu, cuita a donar soto voce lliçons de democràcia a la fàbrica mundial.

2) Un país esmerça recursos per salvar persones

La notícia ha estat abastament comentada aquests dies: una trentena de miners són rescatats després de 2 mesos soterrats. No s'han estalviat recursos i Xile s'ha unit a l'entorn d'aquesta operació. Altres estats com Xina, dec tenir fixació amb ells avui, els deixen morir allà sota.

3) Per què ens neguem a curar-nos?

No està disponible a la web l'entrevista del passat 11/10/2010 a "La Contra" de La Vanguardia al promotor de Dolça revolució. Aquest senyor ens recorda les possibilitats curatives de la flora del nostre voltant, sense haver de recòrrer tant sovint als fàrmacs. El seu consell es resumeix en "no plantis sols flors al balcó, deixa-hi lloc per a medicinals".

L'emblema d'aquesta manera de pensar és l'estèvia, una planta que seria ideal per diabètics. Potser una planteta seria el regal de Nadal perfecte per a dos avis amb aquest problema.

4)Un vellet fa tremolar l'esquerra

Em remeto a l'article d'Antoni Puigverd, a l'editorial de Forum Libertas d'avui i al de Josep Miró i Ardévol al mateix mitjà digital. Alguns deuen pensar que aprofitant l'avinentesa s'apilarà llenya a la plaça de Sant Jaume per fer un Auto de fe a Barcelona. (bé, no seria mala idea però...). Tan grandets que semblen aquests d'IC-V-EUiA i sopa de lletres vàries i encara creuen en el "coco" com quan tenien tres anyets.

Ja que surt el tema, la gent es mobilitza. Des d'aquí ja en sé d'un grup de poc més de 120 persones que hi van, certs col·legis també noliegen autobusos, un moviment de dimensions modestes que pretén arribar als 250. Però tampoc cert clergat ajuda molt...

5) És increïble que "això" sigui "un home normal".

La joventut és época de somnis, de reptes, de vigor, de treball, d'atreviment... Però això és de somniatruites, desencisats, grisos... Com és que encara hi ha qui s'ho empassa? No han trobat res millor? Les dues preguntes valen també per al nivell estatal.

Aprofitant el tema "home normal" o "home qualsevol", en italià és uomo qualunque i durant la postguerra era un moviment populista on s'integraven exfeixistes. Un nom ben triat, oi JSC?

Per cert, al cartell encara està més maco del que és...