dijous, 28 d’octubre de 2010

Pacsirta (Alosa)

Durant unes setmanes he ajornat la lectura de Tolstoi per dedicar-me a un llibre més lleuger que vaig trobar casualment en una llibreria: Pacsirta (llegeixi's pátxirta), traduït al castellà com Alondra (alosa).



L'autor del relat, Dezsö Kosztolányi, no és molt conegut al nostre país, tot i ser probablement el prosista en llengua hongaresa més destacat de la primera meitat del s. XX. En català vaig trobar un recull de contes titolat el gerro xinès (Kinái kancsó) i, publicat per Ed. Proa Anna Édes.
No són novel·les trepidants, épiques, sinó el relat de la quotidianeïtat d'aquestes classes burgeses o petitburgeses de la Hongria del primer terç de segle. 


En el cas d'aquest llibre ens situem a Sárszeg, trasposició literària de la vila natal de l'autor Szabadka (en serbi Subotica, prop de l'actual frontera entre els dos estats), una vila de províncies perduda enmig de la Hongria del s. XIX-XX, on els Vajkay, una parella d'ancians, s'acomiada amb dolor de la seva única filla soltera (conca) quan marxa a passar uns dies al camp amb familiars.
DVD de la pel·lícula homònima rodada als anys seixanta
Durant aquests dies d'absència semblarà que desperten d'un son letàrgic. L'omnipresència d'Alosa (sobrenom de la filla) ha condicionat per anys la vida del matrimoni i redescobreixen la vida social, sobretot el vell pare: una visita a cal barber, dinar a un restaurant, el teatre, retrobar antigues amistats, les partides de cartes... Tot acaba en una tempesta final, rere la qual ve la calma, simbolitzada pel retorn de la filla i, per tant, a la rutina. Una filla que també durant aquest temps ha adquirit consciència del que és.


Kosztolányi, Dezsö: Alondra (trad. Judit Xantús), Ediciones Zeta, 2010. 
I ara... Tornem a Borodino!