Morir jove

Aquests anys mentre féiem el Camí ens topàvem alguna vegada amb un recordatori a pelegrins que havien mort mentre seguien la ruta a Compostela. El primer que et trobes és prop d'Erro, sortint de Roncesvalles/Orreaga, i correspon a un pelegrí japonès.

Aquest any, a Galícia, vam deturar-nos a una placa dedicada a un home jove, un noi que era capellà i que amb una trentena d'anys devia morir.

Em va fer pensar en el fet de morir a segons quina edat.Dol el decés d'una persona jove, als pares que el sobreviuen, als amics amb els que fa poc compartia tantes estones, al company/a amb el que tampoc fa gaire que havia iniciat un projecte en comú... Si es tractés d'una persona ja gran, de poc més de setanta anys ja entra dins les previsions i no dol tant.
Potser fa pena la mort d'un jove perquè tothom hi ha dipositat esperances, perquè no ha tingut temps de decebre-les ni de decebre's amargament. Un de gran ja ha viscut tot, potser ha fet bé o potser l'ha espifiada. El jove encara no ha tingut temps de penedir-se de les decisions preses.
Però també crec que en certa manera vius en els records dels que t'han conegut i que no hi ha una mort completa fins que despareix aquesta memòria, amb sort dues generacions més tard.

Aquesta setmana centenars de gironins hem acomiadat un altre jove, professor i músic. Gràcies per la teva vitalitat!