Hi fòrem

Crec que el títol ho resumeix tot.
Fer una narració del dia seria llarg i no tindria gaire de novedós perquè molts altres a aquesta hora ho han fet amb escreix. 

Podem queixar-nos de la situació (C. Còrsega amb C. Sicília, a una cantonada del perímetre), de que es retirés mobiliari urbà i per tant no tinguéssim papereres disponibles, de que en instants la connexió fallava, de que la comunió trigà en arribar i amb comptagotes es podia comulgar (davant cada ministre es formava una aglomeració que es disolia quan s'acabaven les hòsties)...

Però ens alegrem que s'hagi consagrat aquest temple significatiu pels catalans, que poguéssim compartir aquella estona amb gent d'una parròquia de St. Joan Despí, d'una de La Bisbal, de Neocatecumenals... Tots ells al nostre sector, més els coneguts que després ens vam trobar.

Ens alegrem perquè no va haver incidents, els indiferents van fer la seva vida, malgrat les molèsties que un acte comporta i que els contraris... no van destorbar més del que estava previst (podria explicar un rumor que corria, però no toca); ens alegrem perquè fou una cerimònia catalana, amb la nostra música, amb el nostre sentir i amb el català que un bavarès va emprar bastant bé.

Ara, ja passada la ressaca cal tornar a la feina. No sols es tracta de sortir al carrer quan ve el Papa, sinò d'actuar en cristià al nostre voltant (personal, social, laboral, cultural..). Una expressió molt ben trobada que he sentit fa poc és el de "ser pedres vives de l'Església".
I quan el "gerent" parla d'anticlericalisme no es refereix a les cremes de convents i "passeigs" de fa més de 75 anys, sinó al somriure burleta que et fan quan dius que ets creient, al comentari que deixen caure dia sí i dia també, a expressions quan saben que vols anar per un tercer fill...

P.S. Una menció al diumenge: assistírem com a integrants del moviment de Schönstatt. Alguns coneguts de per aquí no ho han paït bé, sembla com si haguessin de tenir l'exclusiva del que s'esdevé al nostre voltant.