Història d'un polític (3a entrega): Götterdämmerung

Fa temps vaig començar a parlar d'un home dedicat en cos i ànima al servei als altres. En successives entregues vaig descriure molt sintéticament com havien estat els inicis, i l'ascensió.

Havíem deixat el relat en el zènit del nostre personatge: posat al capdavant d'una entitat potent pel pacte entre el segon i el tercer grups que hi eren representats, a més de l'alcaldia del seu poble.

Solen haver dos plens el mateix dia de la constitució dels organismes locals (ajuntaments, consells comarcals i insulars, diputacions, mancomunitats...).

El primer Ple és ordinari i té un únic punt a l'ordre del dia: l'elecció pels representants del govern de la corporació.

El segon Ple és extraordinari i conté, igualment, un sol punt d'ordre del dia: fixació de retribucions, indemnitzacions i càrrecs de confiança (si l'organisme té prou envergadura per tenir-ne) per distribuir entre totes les formacions representades.

Tot hagués passat desaparcebut -una investidura més- de no ser per les conseqüències d'aquest segon Ple: increment de sous un 40%, un munt d'assessors (amiguets de partit) i... Tanquem per vacances!

Durant el mandat el nostre personatge s'encarregà així d'engreixar el seu compte corrent... i també el seu físic amb les xefles per raó del càrrec. (Per què em ve al cap aquella frase de Mel Brooks: "It's good to be the king!"?)

I la gestió? Mmm... No és que abans fos cap meravella, però tampoc representà una gran millora. La política del "Qui dia passa, any empeny " tamissada per uns salaris altíssims en temps de reculada econòmica i estancament.

Farà el nostre personatge el salt a la política nacional? A vista de l'estat d'ànim de la ciutadania s'ha de ser bastant ingenu per provar-ho si van mal dades per al partit.

Es presentarà a la reelecció per continuar al capdavant de les institucions? Sembla que fins i tot el seu propi comitè local l'està "traint" en haver manifestat que preferirien algú altre per encapçalar la candidatura...

Tornarà al sector privat? Bé, 12 anys o 3 legislatures són força temps, però el seu antecessor tornà a ser delegat d'oficina bancària (amb sort ja prejubilat) després d'un període similar. Estem parlant d'empleats que juguen a política, els emprenedors no poden permetre-s'ho.

No, no és aquest el final (físic) del nostre home. No és ni molt menys un Siegfried, ni les comarques gironines som la Burgúndia de l'anell del Nibelung. Trio el video pel nom de l'òpera, Götterdämmerung (El crepuscle dels déus), perquè molts es creuen un cop allà dalt que són intocables, fins que alguna cosa els fa tornar a ser conscients de la seva mortalitat. Potser per aquest tipus de gent, com la caricatura en 3 entregues que us he descrit, necessitarien aquesta altra música.

THE END?

Iznogud

René Goscinny, guionista francès responsable de la major part d'aventures d'Asterix el gal (el dibuixant Uderzo ha signat els àlbums posteriors a la seva mort) i Lucky Luke, és també el creador d'un personatge paròdic dels contes de les Mil i Una Nits: el gran visir Iznogud.

Situem-nos una mica: en el món islàmic medieval s'unien en una única persona els aspectes polític i religiós. Aquest governant era el que coneixem com a califa. Després de Mahoma sorgeixen successivament aquests dirigents, inicialment electius i després vinculats a la dinastia Omeia (amb capital a Damasc) i posteriorment Abbasí (a Bagdad).

La doble funció política i religiosa dels califes duria a l'aparició d'una segona figura: el visir, una mena de primer ministre. Fent paral·lelismes històrics podríem comparar-ho als validos o privats  del segle XVII hispànic (duc de Lerma, Olivares, Valenzuela...).

Tornant al personatge... Iznogud, el nom del qual és un joc de paraules amb l'anglès "It's no good" és l'etern gran visir malvat que desitja ser "califa enlloc del califa". Totes les aventures (i desventures perquè mai ho aconsegueix) giren entorn aquest desig que mai es fa realitat.

En certa manera em fa pensar en algú de la feina... No crec que sigui estrany, doncs, a cap lector. De ben segur tots coneixem un Iznogud.

Negocis de merda

L'hivern en el cicle agrícola és temps de poca activitat, de repós. Un cop finalitzades les collites d'estiu i tardor, feta la matança del porc i la de l'aviram per als àpats de Nadal hi han poques coses a fer durant el mes de gener, a l'espera que a partir de mitjans de febrer el clima permeti iniciar els conreus de primavera.

Gener queda sobretot per a llaurar la terra i adobar-la. L'adob més tradicional és el fem, encara que el més ecològic és el compost format per restes vegetals. En aquest últim cas el procés de formació triga uns mesos (de 4 a 6), mentre que l'adob d'orígen animal requereix també més temps de "maduració" (dessecat, descomposició, pèrdua de metà...).

De fems n'hi ha de molts tipus, tants com animals domèstics que en produeixen. La qualitat varia d'un a l'altre, essent els òptims els d'animals més grans.



Normalment va de lila ;P



Així el fem de cavall és el millor, segons ens explicaven a un curs d'horticultura ecològica. Més que el de vaca. Precisament fa any i mig a la boriga de qui aleshores era el meu proveïdor habitual per a l'hort vaig trobar sacs de fem de cavall, de 25 kg.

Com he dit després ve el de vaca.

Xais i ovelles per la seva natura transhumant amb prou feines són utilitzats per adobar amb els seus excrements els conreus. Senzillament es pot seguir el rastre del ramat tot mirant a terra.

Rectifico! Acabo de recordar el meu avi (e.p.d.) com recollia terra i femta d'un petit corral de xais i ho emprava per als testos de la terrassa. Aquelles plantes encara viuen i són testimoni de la qualitat de l'adob.

Purins són el nom al que es refereixen les deposicions porcines. Com m'explicava l'enginyer agrícola V.R. fa un temps el problema dels purins és la seva alta concentració en nitrats. Durant anys l'estabulament i cria industrial de porcs ha generat milers de tones d'excrements a les granges del país que s'havien d'eliminar.

Què macos!!! No en faríeu botifarres?

La solució tradicional era emprar-los per adobar els camps de conreu, però el seu reiterat abocament i composició semilíquida propiciaren que a mitjà termini es filtressin els nitrats que duen als aqüífers (una breu descripció aquí). Zones especialment afectades al nostre país han estat Osona, el Pla d'Urgell i la conca baixa del riu Ter. Tot i la regulació mediambiental la regeneració dels aqüífers afectats serà llarga. I tanmateix les granges no deuen haver tancat...

I finalment els animals més petits: l'aviram. Gallines, pollastres, ànecs, oques i indiots produeixen la femta més corrosiva del "mercat". En aquests casos cal encara més temps de fermentació i formació de l'adob pròpiament dit. Ja ho he escrit abans: com més petit l'animal pitjor merda fa. Les lloques no se'n salven!

Fa un parell o tres de setmanes em comentava el meu veí (ja en vaig parlar en un altre escrit) que la qüestió del camp estava tant fotuda que a un mas dels voltants cobrien just les despeses amb l'explotació ramadera, però que d'allà on treien realment diners era de la venda als hortolans dels fems que les vaques produïen (cap a 60 € un remolc ple).

Vam riure bé quan vaig respondre: "Això sí que és un negoci... de merda!"

Ja heu vist, avui sóc escatològic.

Aragó



Riglos i els seus "Mallos" (Osca)



Sempre m'he sentit vinculat a Aragó, un territori proper que sovint ignorem els catalans. No trobo motius per això: més de vuit segles d'història comuna, des del compromís de Peronella amb Ramon Berenguer IV de Barcelona (1137), una bandera, un riu (l'Ebre) que ens agermana, el Pirineu compartit... Però vivim d'esquenes els uns als altres, i mira que els manyos afirmen que la "seva" platja és la de Salou!

Aragó és una terra de contrastos. La majoria de catalans, que hi entrem per l'autopista AP-2, trobem, amb prou feines després de deu quilòmetres de passar el límit i travessar la comarca de Fraga regada pel Cinca, una gran extensió d'erm: els Monegros. Allà ens podria sortir Clint Eastwood en els seus temps d'spaghetty western i no ho trobaríem estrany. Últimament algun agricultor s'ha posat a conrear blat de moro -com tots sabem un conreu d'aquells que requereix rec- i el color terròs té alguna clapa verda.

Per molts és terra de pas obligada si et dirigeixes al centre o nord de la Península on la única població rellevant és Saragossa. Ben mirat aquest punt no és del tot mentida: del poc més del milió de persones que viuen a la regió la meitat resideixen a la capital i la seva àrea circumdant.

Parlava de contrastos: de l'aridesa dels Monegros a les glaceres de l'aneto i Monte Perdido, de les hortes al cantó de l'Ebre a Albarracín; del desert de Calanda al Moncayo. 



Ciutat de Borja i, nevat al fons, el Moncayo



També en la qüestió identitària cadascú ha tirat per la seva banda: mentre els catalans remarcàvem els propis trets diferenciadors els aragonesos s'han abraonat a la causa hispànica sense gaires dubtes, reduint la seva a quelcom folclòric. Per exemple, a les festes majors força gent es vesteix de baturro i surt a ballar i cantar jotes, però aquí qui ho farà d'hereu o pubilla sense que el titllin de poca-pena? Per contra la qüestió lingüística és una assignatura pendent. Una cosina, resident a la vall de l'Ebre, em comentava:

- ¿Para qué hacer oficial el aragonés (o fabla) si aquí nunca se ha hablado? (Raó no falta, està reduït a les valls pirinenques d'Osca, a la resta ni es parla)

Del català recordo un noi de Calaceit (un poble de la Franja) de cognom Soler que quan inquiríem "I allà que parleu?" responia amb un "unos dicen que valenciano, otros que catalán" i la resposta era així, en castellà. I no li treies res més!

Es creu que el desenvolupament econòmic del país passa per estar enmig d'un eix de transports, a mig camí entre Madrid i Barcelona, València i Bilbao, però això sols acaba redundant en profit de la capital, Saragossa, sense que la resta del territori albiri l'ombra. La campanya "Teruel existe" era el clam d'una província deixada de la mà de Déu, però també hi havia "Autovía por Daroca" per tal que la transformació de la vella N-II en A-2 acostés una via cabdal a una població que esllanguia.*
El turisme és un altre recurs econòmic, el problema és explotar-lo racionalment. La sobreconstrucció d'apartaments i segones residències comporta feina momentàniament, mentre duren les obres. Un cop concloses cal oferir serveis municipals (recollida d'escombraries, enllumenat públic, neteja viària, subministrament d'aigua, llum, gas...) que generen més despeses que ingressos a les arques municipals. I altrament el turisme té un component bàsic estacional, l'hivern amb gran afluència a pistes d'esquí i dos mesos d'estiu.
En el sector agroalimentari mereixen la pena les iniciatives locals, com la de les tòfones a la comarca de Sarrión (Teruel), però també les reivindicacions de producció local expressades en les D.O. Calanda (prèssec), Somontano, Cariñena etc (vi), Teruel (pernils), Baix Aragó (olis)...
Pel que fa a la industria la presència d'una fàbrica com la d'Opel és una arma de doble tall. Ara dóna feina, però i si van mal dades i es tanca? Difícil situació.

Però si malgrat la terra dura i àrida s'han sortit els aragonesos (molt tenaços ells), no dubto que ho tornin a aconseguir.

(*) La reivindiació ciutadana per l'autovia A-2 (1998-2000) varià posteriorment a la connexió amb autovia vers el litoral valencià

Amunt!

No sé si és que aquesta nit m'he empassat el capítol de la sèrie aquesta de TV3 dels nens a l'hospital (potser la única cosa bona que els he vist en ficció en temps), un fragment del Singulars d'en Jaume Barberà amb el professor Niño Becerra al canal 33 i l'anunci de la Damm per rematar-ho. Un bon còctel.

Esllanguim com a societat? Hem de quedar-nos asseguts, contemplant passivament com s'enfonsa el que els nostres avis i pares van aixecar amb esforç?

D'acord que en molts casos no es pot apuntalar i cal començar de nou. A què esperem, doncs? Ells ho feren després d'una guerra fraticida -el pitjor dels conflictes-, encotillats per un règim que reprimia el que no podia manipular.

No ens quedem de braços plegats, movem-nos ja. Hem de recuperar els Valors que van fer possible aixecar el país:

ESFORÇ, perquè ho hem de fer nosaltres, des d'aquí i ara!

CONSTÀNCIA, imprescindible perquè l'esforç cristal·litzi

ESPERANÇA, que significa albirar un horitzó, fita de millora.

VITALITAT, sense adormir-se, amb diligència.

Posem tots una mica de la nostra part per fer-ho possible. Un petit gest multiplicat per milers pot repercutir positiva o negativament: el somriure a qui no ens cau bé, l'oferir-se voluntari per una tasca que no ens fa gens de gràcia...(ui! tot el país necessitaria una bona sessió de coaching!) Pot ser, en definitiva, un ferment per a un canvi a millor.

Ho intentem entre tots?