 |
| Riglos i els seus "Mallos" (Osca) |
Sempre m'he sentit vinculat a Aragó, un territori proper que sovint ignorem els catalans. No trobo motius per això: més de vuit segles d'història comuna, des del compromís de Peronella amb Ramon Berenguer IV de Barcelona (1137), una bandera, un riu (l'Ebre) que ens agermana, el Pirineu compartit... Però vivim d'esquenes els uns als altres, i mira que els manyos afirmen que la "seva" platja és la de Salou!
Aragó és una terra de contrastos. La majoria de catalans, que hi entrem per l'autopista AP-2, trobem, amb prou feines després de deu quilòmetres de passar el límit i travessar la comarca de Fraga regada pel Cinca, una gran extensió d'erm: els Monegros. Allà ens podria sortir Clint Eastwood en els seus temps d'spaghetty western i no ho trobaríem estrany. Últimament algun agricultor s'ha posat a conrear blat de moro -com tots sabem un conreu d'aquells que requereix rec- i el color terròs té alguna clapa verda.
Per molts és terra de pas obligada si et dirigeixes al centre o nord de la Península on la única població rellevant és Saragossa. Ben mirat aquest punt no és del tot mentida: del poc més del milió de persones que viuen a la regió la meitat resideixen a la capital i la seva àrea circumdant.
Parlava de contrastos: de l'aridesa dels Monegros a les glaceres de l'aneto i Monte Perdido, de les hortes al cantó de l'Ebre a Albarracín; del desert de Calanda al Moncayo.
 |
| Ciutat de Borja i, nevat al fons, el Moncayo |
També en la qüestió identitària cadascú ha tirat per la seva banda: mentre els catalans remarcàvem els propis trets diferenciadors els aragonesos s'han abraonat a la causa hispànica sense gaires dubtes, reduint la seva a quelcom folclòric. Per exemple, a les festes majors força gent es vesteix de baturro i surt a ballar i cantar jotes, però aquí qui ho farà d'hereu o pubilla sense que el titllin de poca-pena? Per contra la qüestió lingüística és una assignatura pendent. Una cosina, resident a la vall de l'Ebre, em comentava:
- ¿Para qué hacer oficial el aragonés (o fabla) si aquí nunca se ha hablado? (Raó no falta, està reduït a les valls pirinenques d'Osca, a la resta ni es parla)
Del català recordo un noi de Calaceit (un poble de la Franja) de cognom Soler que quan inquiríem "I allà que parleu?" responia amb un "unos dicen que valenciano, otros que catalán" i la resposta era així, en castellà. I no li treies res més!
Es creu que el desenvolupament econòmic del país passa per estar enmig d'un eix de transports, a mig camí entre Madrid i Barcelona, València i Bilbao, però això sols acaba redundant en profit de la capital, Saragossa, sense que la resta del territori albiri l'ombra. La campanya "Teruel existe" era el clam d'una província deixada de la mà de Déu, però també hi havia "Autovía por Daroca" per tal que la transformació de la vella N-II en A-2 acostés una via cabdal a una població que esllanguia.*
El turisme és un altre recurs econòmic, el problema és explotar-lo racionalment. La sobreconstrucció d'apartaments i segones residències comporta feina momentàniament, mentre duren les obres. Un cop concloses cal oferir serveis municipals (recollida d'escombraries, enllumenat públic, neteja viària, subministrament d'aigua, llum, gas...) que generen més despeses que ingressos a les arques municipals. I altrament el turisme té un component bàsic estacional, l'hivern amb gran afluència a pistes d'esquí i dos mesos d'estiu.
En el sector agroalimentari mereixen la pena les iniciatives locals, com la de les tòfones a la comarca de Sarrión (Teruel), però també les reivindicacions de producció local expressades en les D.O. Calanda (prèssec), Somontano, Cariñena etc (vi), Teruel (pernils), Baix Aragó (olis)...
Pel que fa a la industria la presència d'una fàbrica com la d'Opel és una arma de doble tall. Ara dóna feina, però i si van mal dades i es tanca? Difícil situació.
Però si malgrat la terra dura i àrida s'han sortit els aragonesos (molt tenaços ells), no dubto que ho tornin a aconseguir.
(*) La reivindiació ciutadana per l'autovia A-2 (1998-2000) varià posteriorment a la connexió amb autovia vers el litoral valencià
Es creu que el desenvolupament econòmic del país passa per estar enmig d'un eix de transports, a mig camí entre Madrid i Barcelona, València i Bilbao, però això sols acaba redundant en profit de la capital, Saragossa, sense que la resta del territori albiri l'ombra. La campanya "Teruel existe" era el clam d'una província deixada de la mà de Déu, però també hi havia "Autovía por Daroca" per tal que la transformació de la vella N-II en A-2 acostés una via cabdal a una població que esllanguia.*
El turisme és un altre recurs econòmic, el problema és explotar-lo racionalment. La sobreconstrucció d'apartaments i segones residències comporta feina momentàniament, mentre duren les obres. Un cop concloses cal oferir serveis municipals (recollida d'escombraries, enllumenat públic, neteja viària, subministrament d'aigua, llum, gas...) que generen més despeses que ingressos a les arques municipals. I altrament el turisme té un component bàsic estacional, l'hivern amb gran afluència a pistes d'esquí i dos mesos d'estiu.
En el sector agroalimentari mereixen la pena les iniciatives locals, com la de les tòfones a la comarca de Sarrión (Teruel), però també les reivindicacions de producció local expressades en les D.O. Calanda (prèssec), Somontano, Cariñena etc (vi), Teruel (pernils), Baix Aragó (olis)...
Pel que fa a la industria la presència d'una fàbrica com la d'Opel és una arma de doble tall. Ara dóna feina, però i si van mal dades i es tanca? Difícil situació.
Però si malgrat la terra dura i àrida s'han sortit els aragonesos (molt tenaços ells), no dubto que ho tornin a aconseguir.
(*) La reivindiació ciutadana per l'autovia A-2 (1998-2000) varià posteriorment a la connexió amb autovia vers el litoral valencià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada