El cisma d'Orient
Un cop oficialitzat el cristianisme com a religió de l'imperi romà i els regnes successors (Imperi bizantí, regnes franc, visigòtic...) aniran sorgint al seu si diferències.
Ara per nosaltres és indiscutible el paper primat del bisbe de Roma, però en aquells moments no era més que un patriarca més, al costat dels que havia a Alexandria (actual Egipte), Antioquia (ara Síria), Jerusalem i Constantinoble. En sí un dels títols papals és el de "Patriarca d'Occident".
Pensem també en factors culturals i polítics: el vell Imperi Romà s'havia partit en dos, l'Occident, de clara arrel llatina; i l'oriental o bizantí, amb fort substrat cultural helenístic (grec); l'occident europeu era una munió de regnes dirigits pels bàrbars on els dignataris eclesiàstics van cobrar importància en ser en certa manera substituts de l'antiga estructura imperial; mentre que a la Mediterrània oriental l'emperador de Constantinoble va aconseguir mantenir un estat i un poder d'intervenció fort.
La rivalitat creixent entre Roma i els patriarcats orientals, encapçalats pel de Constantinoble s'expressava també en l'evangelització de les terres al nord del Danubi i el Rhin: missioners bizantins bategen els prínceps de Kiev, mentre el Papa envia llegats al rei magiar István (Esteve) i a Mieszko de Polònia.
Finalment a mitjans del s. XI es produí la ruptura.
La unió de Brest
A finals del s. XVI el regne de Polònia, unit al gran ducat de Lituània dominava bona part d'Europa oriental.
 |
| (Extret de la Wikipedia) |
Dins els seus súbdits es trobaven catòlics, protestants, jueus o ortodoxos. És en aquest context polític que dignataris ortodoxos, d'obediència al patriarca de Constantinoble, i davant les pressions poloneses i un ascendent patriarcat de Moscou que a més es correspon a una étnia diferent de la rutena (ucraïnesa) decideixen reunits en sínode a la ciutat de Brest posar-se sota l'obediència de Roma amb una sèrie de condicionants.
Quins són? Bàsicament mantenir els ritus d'orígen grec, el celibat opcional per al clergat (ull, es permet sols un matrimoni al candidat al sacerdoci, i si es casa no tindrà més "carrera" que la de diaca de parròquia) i una organització pròpia -a banda de la llatina-.
El Papat acceptà les condicions. Avui en dia se'ls coneix com greco-catòlics, o catòlics de ritus oriental/bizantí/grec, o bé ja amb un nom més despectiu com Uniates.
Ni els russos ortodoxos ni el catòlics polonesos acceptaren de bon grat aquesta unió perquè acabaven essen ni carn ni peix. A la diferència religiosa s'afegia l'étnica i social: senyors polonesos i pagesia rutena.
El segle XX
L'ocupació per la Unió soviètica de Ucraïna occidental, amb una gran massa de població rutena, va tenir conseqüències negatives per a l'esglèsia greco-catòlica. Amb la complaença de les jerarquies ortodoxes es van clausurar i transferir tots els edificis religiosos i propietats, perseguir el clergat i els creients.
Reduïts a les catacombes o a l'exili un cop desaparegut el comunisme ressorgiren els grecocatòlics, iniciant-se conflictes per la recuperació de les antigues propietats.
També ha estat determinant, com en el passat, el seu paper dins el nacionalisme ucraïnès: davant un est russòfon, russòfil i ortodox, sorgeix un oest amb arrels uniates i rutenes o ucraïneses. Això suposa que poc a poc els rutens es consoliden al seu país d'origen. Tot i aizò el conflicte segueix viu en altres regions on s'havien estès, com l'antiga Bukovina (avui en dia nord de Romania).
1 comentari:
Sempre m'encanten els teus escrits sobre història de la religió. Bon post!
Publica un comentari a l'entrada