Ara que s'acosta la JMJ

Una mica d'humor tampoc va malament. Gaudim-ne.

Manual del bon "trepa"

Ser un trepa és tot un art i segur que tots coneixem algun artista... O no volem reconeixer la pròpia mestria. Vegem-ne algunes actituds:


1.- Pilotegi el seu cap, raspalli-li les sabates amb la llengua si cal, posi-li una catifa vermella tant bon punt el cap posi els peus a la feina.


2.- Faci's el trobadís: a la feina i fora. Per a això últim cal una tasca prèvia de documentació: restaurants favorits, llocs que freqüenta, zones on sol estiuejar, quins gustos i aficions té el cap i fer-se'n expert.


3.- Ofereixi-li el millor que tingui, fins i tot el que no té: Vengui a la seva mare si és el cas.


4.- Tingui olfacte per detectar:
     a) possibles competidors seus: Neutralitzi'ls (ha de semblar un accident) o pacti amb ells si no hi ha més remei: cal optimitzar recursos. Després ja passaran comptes...
     b) personal en ascens, fitxatges-estrella de rang superior, etc. és a aquests als que haurà de dirigir-se, no a caps amortitzats que esperen la jubilació o l'han espifiada tant que no es sortirien ni amb GPS. Un bon trepa endevina d'on bufa o bufarà el vent.


5.- La culpa de tot el que vostè faci malament és dels demés. Ni se li acudeixi reconèixer cap error! La humilitat, la modèstia és cara!

6.- Rigui les gràcies del cap. Encara que expliqui acudits de maricons i vostè desfilès pels carrers amb més plomes que al Foliès-Bergère el Dia de l'Orgull Gai.

7.- Desactivi idees i iniciatives dels seus companys en profit de les seves. Si no en té faci-les passar com a pròpies anticipant-se a presentar-les.

8.- I quan sigui a dalt recordi el vell lema llatí: "Humil cum fortes, fors cum humiles". Un principi universal.

Begräbnis in Wien

Fa uns dies, per qüestions de feina em trobava a Madrid.

La culpa és del "clero"

Així de contundent es mostrava fa uns dies un senyor d'una altra diòcesi catalana, pare de 8 fills i de família provinent de l'Opus Dei:

- Els mateixos capellans s'han carregat l'església a Catalunya.

Difama, que alguna cosa queda

Una amiga ens comenta: "Mireu, he rebut un correu electrònic sobre MMM (conegut comú) que el deixa a parir". Parlem del tema breuement i conclou: "Tot això té la pinta de venjança personal del remitent".

Efectivament, ja una altra persona setmanes enrera ens havia comentat el mateix. I no és la primera vegada que sabem d'una acció similar per part del qui envia això.

La gent que té dos dits de seny i que són la immensa majoria de les persones que coneixem té molt clara la situació.

Certament és la vella tàctica del "calumnia/difama, que alguna cosa quedarà" que a la llarga pot tenir l'efecte boomerang i tornar vers aquell que l'ha llençada (per què al cap em ve aquell escrit de Zola sobre l'afer Dreyfus?).

I per aquests que es dediquen a fer mal els dediquem una peça clàssica:

Estoicisme

(Avui intentaré escriure de memòria, sospito que faré errors, podeu corregir-me sense pietat, lectors: no vull caure en la vanitat de fer passar per meu quelcom que he llegit on-line.)

A la Grècia antiga (res a veure amb l'actual), després dels tres grans filòsofs del període clàssic (Sòcrates, Plató i Aristòtil) i coincidint amb el període helenístic* es desenvoluparen diferents escoles de pensament que, lluny de voler desenvolupar un sistema de coneixement del món i àdhuc una idea de sistema polític i social, es centraren en l'ordre moral i personal.