Així de contundent es mostrava fa uns dies un senyor d'una altra diòcesi catalana, pare de 8 fills i de família provinent de l'Opus Dei:
- Els mateixos capellans s'han carregat l'església a Catalunya.
Ningú dels presents va replicar-ho: tots tenien al cap algun exemple (fets, paraules, actituds...) en les que el clergat (és a dir ordenats i consagrats) no han estat a l'alçada de les circumstàncies. És a dir que no han estat prou valents, han amagat el cap sota l'ala, s'han fet el desentès, t'han refusat, han menyspreat amb bones o males paraules oferiments o contribucions de segons qui...
I això ho diuen els que teòricament són els seus: els que el diumenge (i altres festes) tenen a missa, els que posen el dineret a la bacina per a l'economia parroquial, duen els fills a catequesi, als esplais, o acaben nodrint les seves files...
Algú pot pensar que això és inconcebible, que aquests són els fidels, que això de protestar és d'esquerranosos i progres *. Doncs no, hi ha també indignats entre els que anomenen carques. Per què, sinó, iniciatives com Germinangerminabit han acabat cristal·litzant i tenint èxit? (entengui's "èxit" com lectures per internautes).
Hi ha desencís per motius diversos amb el clergat. Un clergat que es declara a sí mateix hereu, exclusiu, del concili Vaticà II, que en nom seu aplica la doctrina a la seva manera, que recela del que sona a "espanyol" per tuf de nacionalcatòlic però alhora intenta jugar el mateix paper à la progre i a nivell local.
Potser més que parlar de desencís hauria de parlar de crítica per l'empremta que es dóna a l'Església catòlica a Catalunya (aclarim que això d'Església Catalana* té ressons protestants). I els criticats no toleren que els seus els critiquin: confonen fidelitat amb servilisme i submissió. Adaptant la cèlebre frase de Lluís XIV: "L'Église c'est nous". Doncs no: "Nous sommes aussi Église".
Temps era temps les famílies destinaven un dels fills al sacerdoci: era una manera d'evitar a la llarga problemes d'herència, donar-los estudis i tenir-los alimentats per la diòcesi. D'aquell procediment d'actuar errat va sortir molt del personal que avui gaudim/patim.
Els valents i conscients ho van deixar, els cecs s'hi han quedat.
Almenys els pocs que surten ara del seminari tenen una experiència vital prèvia que els fa creïbles als ulls dels fidels.
__________________________________
*Progre eclesial: especimen del ramat cristià que sol criticar tot el que vingui de Roma amb actes propis, manifestos publicitats a mitjans de comunicació, protestes en llocs públics amb pancartes i megàfons, etc.
*Esglèsia Catalana: a Anglaterra tindria l'equivalència en l'església anglicana lligada al poder (el monarca anglès és, des d'Enric VIII la seva màxima autoritat i els seus govern aproven el nomenament de les jerarquies)
I això ho diuen els que teòricament són els seus: els que el diumenge (i altres festes) tenen a missa, els que posen el dineret a la bacina per a l'economia parroquial, duen els fills a catequesi, als esplais, o acaben nodrint les seves files...
Algú pot pensar que això és inconcebible, que aquests són els fidels, que això de protestar és d'esquerranosos i progres *. Doncs no, hi ha també indignats entre els que anomenen carques. Per què, sinó, iniciatives com Germinangerminabit han acabat cristal·litzant i tenint èxit? (entengui's "èxit" com lectures per internautes).
Hi ha desencís per motius diversos amb el clergat. Un clergat que es declara a sí mateix hereu, exclusiu, del concili Vaticà II, que en nom seu aplica la doctrina a la seva manera, que recela del que sona a "espanyol" per tuf de nacionalcatòlic però alhora intenta jugar el mateix paper à la progre i a nivell local.
Potser més que parlar de desencís hauria de parlar de crítica per l'empremta que es dóna a l'Església catòlica a Catalunya (aclarim que això d'Església Catalana* té ressons protestants). I els criticats no toleren que els seus els critiquin: confonen fidelitat amb servilisme i submissió. Adaptant la cèlebre frase de Lluís XIV: "L'Église c'est nous". Doncs no: "Nous sommes aussi Église".
Temps era temps les famílies destinaven un dels fills al sacerdoci: era una manera d'evitar a la llarga problemes d'herència, donar-los estudis i tenir-los alimentats per la diòcesi. D'aquell procediment d'actuar errat va sortir molt del personal que avui gaudim/patim.
Els valents i conscients ho van deixar, els cecs s'hi han quedat.
Almenys els pocs que surten ara del seminari tenen una experiència vital prèvia que els fa creïbles als ulls dels fidels.
__________________________________
*Progre eclesial: especimen del ramat cristià que sol criticar tot el que vingui de Roma amb actes propis, manifestos publicitats a mitjans de comunicació, protestes en llocs públics amb pancartes i megàfons, etc.
*Esglèsia Catalana: a Anglaterra tindria l'equivalència en l'església anglicana lligada al poder (el monarca anglès és, des d'Enric VIII la seva màxima autoritat i els seus govern aproven el nomenament de les jerarquies)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada