Estoicisme

(Avui intentaré escriure de memòria, sospito que faré errors, podeu corregir-me sense pietat, lectors: no vull caure en la vanitat de fer passar per meu quelcom que he llegit on-line.)

A la Grècia antiga (res a veure amb l'actual), després dels tres grans filòsofs del període clàssic (Sòcrates, Plató i Aristòtil) i coincidint amb el període helenístic* es desenvoluparen diferents escoles de pensament que, lluny de voler desenvolupar un sistema de coneixement del món i àdhuc una idea de sistema polític i social, es centraren en l'ordre moral i personal.

Podem destacar els cínics (de Diògenes), els epicuris, els estoics...

A aquests últims precisament, em referiré: la concepció del comportament de l'ésser humà era la semblança a la stoa, nom en grec de la columna. Si hi pensem veurem que les columnes, en l'arquitectura grega (i tmabé romana) eren un element fonamental, tant a efectes de suport com decoratiu. Així substituïen força murs i permetien concebre l'edifici d'una forma més lleugera i etèria.

La stoa es manté ferma, imperturbable, resistent. I així havia de ser, segons l'escola estoica, l'Home: imperturbable, ferm, resistent a les contrarietats. D'aquesta forma es podia acabar arribant a un estat de coneixement anomenat ataràxia. L'home savi, doncs, havia de ser estoic.

No cal dir que l'escola tingué el seu moment d'éxit durant uns anys, ni que fou adoptada per alguns ciutadans romans. Tanmateix durant els primers segles de l'era cristiana ja fou oblidada. Avui en dia la concepció d'estoic és la d'algú impassible (sobretot a les dificultats), malentés com a fred.

* Període helenístic: s'inicia amb la mort d'Alexandre el Gran de Macedònia a finals s. IV a.C. i la ràpida disgregació del seu imperi en estats governats pels seus generals (Ptolomeu, Antíoc...) i la descendència d'aquests. Els diferents regnes foren regits per una classe dirigent d'orígen grec que, de retruc, motivà un nivell d'homogeneïtat cultural major del que existia anteriorment.