Émigrés

Avui una mica d'història de França...

Els émigrés (emigrats) eren, durant la Revolució Francesa, aquells que descontents pel rumb que prenien els aconteixements al país prenien voluntàriament el camí cap a un exili que creien seria temporal. S'instal·laven en contrades properes a França i molts, des d'allà, conspiraven sense èxit per fer caure els successius governs revolucionaris. 

Un dels focus contrarrevolucionaris més destacats fou la regió de Renània, on, a Koblenz o Coblença, residia el comte de Provença -germà de Lluís XVI- i es creà un petit exèrcit. Passats uns anys la ciutat fou ocupada per les tropes napoleòniques. Un altre focus va ser Anglaterra, força més estable per raons geogràfiques. Els que travessaren el Pirineu cap al sud no feren gran cosa, sols agitació i propaganda contra els esdeveniments que passaven a l'antic regne veí.

Qui formava l'exili?

Persones i famílies que en les successives onades revolucionàries que pateix França a partir de 1789 opten per fugir del país en no considerar la seva vida garantida.
Trobem, doncs un ventall ample de posicions ideològiques: de la pura contrarrevolució a gent que inicialment s'havia mostrat favorable (cas de Mounier, Lally-Tollendal i els monarchiens o partidaris d'un sistema bicameral emmirallat en l'anglès). 
Socialment podem parlar de nobles, burgesia benestant i clergues "refractaris", que són els que no havien volgut jurar la constitució civil del clergat, (norma legislativa dictada per l'estat revolucionari francès que comportava una submissió de l'església a l'Estat).

Lluís XVIII

Un cop derrotat Napoleó i vint-i.-cinc anys després de la reunió del Estats Generals que inicià tot el procés torna a França la dinastia dels Borbons. Els aliats reposen al tro al germà de Lluís XVI, Louis-Xavier-Stanislas, comte de Provença, amb el títol de Lluís XVIII. 

Lluís XVII

Aquest havia aprés alguna cosa durant l'exili i no reinstaurà la Monarquia absoluta, sinó que feu una proclama atorgant una Carta constitucional en la que es permetia l'existència d'un sistema parlamentari bicameral: una cambra alta formada pels pars de França (categoria nobiliària que podria equiparar-se als lords anglesos i als "Grandes de España" d'aquesta banda del Pirineu) on coexistia la vella noblesa prerrevolucionària i la creada per Napoleó, i una cambra baixa electiva amb un sufragi molt restringit.

Passat l'ensurt del retorn de Napoleó d'Elba i el període conegut com els Cent dies, el règim de Lluís XVIII es consolidà. El mateix rei era conscient de la seva situació: vivia al palau de les Tulleries, que donava a la plaça de la Concòrdia -escenari de l'execució del seu germà anys enrera. Tot i això la pressió dels partidaris del retorn pur i simple a l'Antic Règim, encapçalats pel seu germà i nebots, fou constant.
Cal destacar la presència de personatges diversos: Fouché i Talleyrand, prohoms del règim napoleònic, Chateaubriand i Bonald entre altres. 

Carles X o la intransigència al poder
En morir Lluís XVIII el 1824 és proclamat rei el comte d'Artois, el més jove dels germans de Lluís XVI, amb el nom de Carles X. 
A diferència del seu germà aquest no havia aprés res en 25 anys d'exili. 
Per començar recuperà la vella i tradicional cerimònia de consagració del nou monarca, que es feia a Reims.

Consagració a Reims de Carles X, el germà petit de Lluís XVI. Ple tretorn a les formes de l'Ancien règime.

Com a anècdota fer referència a l'encàrrec que es féu a Gioacchino Rossini per a que composés una òpera. Aquesta és coneguda com Il viaggio a Reims.

Carles X a més d'anar nomenant progressivament primers ministres més ultrarreialistes s'anà enfrontant a les cambres i a la burgesia liberal. Finalment el juliol de 1830 en signar les ordenances que limitaven greument l'exercici de llibertats civils esclatà la revolució un altre cop. Massa tard va abdicar en el seu nèt de sis anys, però hagueren d'exiliar-se tant ell com els seus col·laboradors.


Un amic que treballa en una administració pública em comenta el paral·lelisme entre aquest període de la història de França i l'última dècada a Catalunya. "Vols dir?", li pregunto. "Home, sols cal identificar qui és Lluís XVIII, Carles X, Chateaubriand, Fouché, Talleyrand i la resta."