Prop d'on conreo l'hortet hi ha algunes cases de pagès. Unes estan rehabilitades com a primera o segona residència, altres han estat abandonades i -mancades de manteniment- presenten diferents estats de ruïna, i un tercer grup el formen les que s'integren en una explotació agropecuària.
Les granges actuals ja no tenen aquella imatge idíl·lica de quatre vaquetes i uns xaiets pasturant al prat, gallines escatainant al femer, algun ànec a la bassa... Això potser a les reconvertides en allotjaments de turisme rural. Ara són empreses agropecuàries.
Així ben a prop tinc un parell de granges de vaques. Una amb 500 caps de bestiar que proveeix una casa lletera del nostre petit país; l'altra amb 2000 caps dels quals una quarta part són també lleteres i la resta per engreix.
Els camps del voltant de les granges estan conreats durant l'any gairebé sense interrupció. A l'hivern el rai-gràs, i quan arriba l'estiu és el torn del blat de moro. Aquest últim conreu necessita força aigua i és freqüent el rec amb aspersors durant aquests mesos. Casualment la riera que travessa el paratge està ben seca.
Granges transformades en fàbriques de menjar, buscant el benefici ràpid. És això el que volem? Per què ho fan, per què intensifiquen l'explotació? Som nosaltres els instigadors per què, qui vol renunciar a menjar carn cada dia? Tenim present quin és el cost mediambiental de fomentar uns hàbits alimentaris concrets? A determinades zones d'Osona i el Baix Ter ja s'han adonat que tenen masses granges de porcs pel nivell de nitrats que contenen les aigües subterrànies.
No estic defensant que tornem a menjar farro com als anys de postguerra, però que hauríem de repensar-nos el tipus de dieta que volem dur nosaltres i els nostres fills.
És clar que el pagès, aquell que conrea la terra o cria bestiar per al consum humà, té dret a guanyar-se la vida, del contrari pot quedar com un jardiner del paisatge o guardià d'un parc temàtic natural amb el turisme "rural". Cada cop més es parla del consum responsable, del kilòmetre zero, però una altra cosa és fer-ho. No tothom té la sort de poder conrear un tall de terra (àdhuc un test amb tomateres) o criar gallines, però sí hi ha l'oportunitat de donar suport a la producció local.
2 comentaris:
Al meu decàleg anticrisi hi ha el retorn a la pagesia, en especial de proximitat. De bon grat o a la força. Això de menjar tomàquets holandesos no s'aguantarà gaire temps.
Storyteller , en diria contacontes.
Com sempre moltes gràcies per la teva aportació, amic balmesià! Fa un any i mig un entrevistat de la contra de La Vanguardia feia un comentari similar i ho relacionava amb el preu creixent del combustible. Tampoc és mala idea aprofitar el balcó per plantar alguna cosa (fa uns anys hi vaig tenir enciamets, maduixeres i una pebrotera).
La gent, però, encara ens guiem pel tema del menor cost i caldria que féssim un petit canvi de mentalitat i féssim com els francesos, que afirmen que tot allò que és seu és el millor.
La traducció literal de storyteller seria "explicahistòries" i d'això en tinc força.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada