Anuncis classificats.

País en liquidació.

Es traspassa bonic país al sud d'Europa, sencer o a talls. Bon clima la majoria de l'any (menys al País Basc). Terreny edificable per tot arreu. Moltes possibilitats. Motiu del traspàs: divergències entre accionistes.

UdG, 21 anys de què?

Era la nit del 12 al 13 de desembre de 1991. Al Teatre Municipal de Girona es representava La Flauta màgica, de Mozart, interpretada per una companyia de tercera fila amb nom italià i músics búlgars (llavors les orquestres de l'antic bloc comunista eren barates i bones).

Acabada la representació, poc després de la mitjanit, mentre s'il·luminava la sala i el públic s'aixecava per encaminar-se a la sortida, va sortir a l'escenari un regidor de l'ajuntament: Francesc Francisco (àlies Pacopaco) i anuncià als presents que el Parlament de Catalunya havia aprovat feia poca estona la creació de les universitats de Girona, Tarragona i Lleida. Tothom va aplaudir, entre ells, des del Prosceni, qui subscriu.

La universitat de Girona no va partir de zero, sinó que sorgia de dues bases: l'Estudi General, conjunt de cursos universitaris depenents de la Universitat Autònoma de Barcelona creats a finals dels seixanta, i l'Escola Politècnica, sucursal gironina de la Universitat Politècnica de Catalunya.
L'Escola era situada a Montilivi, i l'Estudi General dispers per la ciutat (Casa de Cultura, antic Seminari, barracons de Fontajau per a Dret, l'escola Annexa). Ubicacions diverses, procedència diferent de les bases i, com qualsevol cosa que no surt de nou, inèrcies, costums i "vicis adquirits".

Cal reconèixer el valor que tenir uns estudis universitaris propis dóna a la ciutat. Fins llavors determinades carreres (Biologia, Dret, Filosofia...) havien de completar-se fora, ja que sols s'impartien els tres primers cursos i a partir del curs 92-93 es van poder finalitzar llicenciatures a Girona. Els estudiants del territori, segons l'estudi que triïn, no han de desplaçar-se a Barcelona o Bellaterra i buscar-s'hi la vida, sinó que poden quedar-se prop de casa (l'exemple són els estudiants empordanesos, que pugen i baixen diàriament). D'igual forma s'atreuen estudiants foranis que s'instal·len durant un temps a la ciutat. 

L'impacte econòmic és evident: lloguer de pisos, consum cultural (llibres, alguns espectacles), vida social i ambient nocturn, altres consums de béns i serveis...

Però què és també la universitat sinó una fàbrica o expenedora de títols? Surten preparats els titulats? La resposta és NO. Prova d'això és el continu canvi de plans d'estudi a que s'ha vist sotmesa la universitat espanyola (i es vulgui o no la catalana s'hi engloba); puc posar-me d'exemple: en el dos estudis en què m'he graduat, en diferents moments de la meva vida, han conviscut cinc plans d'estudi i la confusió pertinent entre l'alumnat. Total, molts graduats surten sense conèixer gaire cosa: un llicenciat en Dret ara ha de fer un màster (aquí és on hi ha negoci) si vol exercir d'advocat, el de Medecina el seu MIR, en les carreres tècniques em comentaven que sol donar-se el cas de projectes de final de carrera que van passant de mans o copiant-se per presentar-los com a propis... Què s'està fent, doncs? Distreure força de treball durant uns anys per a que no pugi la població activa en atur?

D'altra banda la universitat - com a institució-, viu de cares a la ciutat? Molts cops he pensat que senzillament s'ha tancat en una bombolla i només s'en surt per demanar: que es reservi espai públic per al pàrking dels professors, terrenys per construir edificis, espais públics gratuïtament com a aularis, exempcions i bonificacions tributàries... S'interactua amb l'entorn?

L'exemple nord-americà és terriblement darwinià, però no manca de raó. Allà els alumnes tenen un únic districte universitari i poden acabar estudiant a l'altra punta del país; en l'últim any d'institut envien les seves sol·licituds i són entrevistats per les diferents universitats, els bons estudiants són buscats i se'ls intenta atreure a les bones universitats. No s'avalua sols l'expedient acadèmic, sinó que també es valora l'activitat extracadèmica: esports (molts afroamericans ho han pogut aprofitar), aficions, responsabilitats... A les facultats el professorat és avaluat pels seus resultats i si no es compleixen els objectius establerts se'n prescindeix; mentre aquí sols es fa amb els associats rescindint-los el contracte. D'altra banda els antics alumnes que tenen éxit en els projectes que emprenen acaben contribuint generosament amb la seva antiga alma mater. És un cercle virtuós. 

No nego que hagi bons professors en el sistema universitari espanyol (i català), sols que la mediocritat generalitzada afoga la qualitat que puguin aportar. D'un professor titular inepte sols et lliures per la seva jubilació o per fet lúgubre. És clar que com més centres hagi més possibilitats hi ha de trobar-se'n, de mediocres i ineptes; potser fóra bo repensar-se el tamany de les universitats i si realment calen tantes.

Als lectors fidels

En els gairebé sis anys que porto escrivint per aquests móns d'internet suposo que he anat arrossegant un grupet de persones que periòdicament han anat llegint els textos de temàtica dispar que feia públics.

Un esborrany recuperat

Recupero algunes ratlles d'un esborrany que vaig preparar fa ja un any: mencionava que això no és crisi, sinó recessió, així com que també ens cal un canvi cultural o de mentalitat.
Ha quedat ben demostrada la incapacitat de l'actual capa dirigent (política, econòmica, àdhuc cultural) per redirigir la situació o oferir-ne alternatives. La solució vindrà de nosaltres mateixos, que no ho oblidem, tenim la moral per terra.

Podríem prendre exemple dels veïns francesos. Els seus productes són els millors, o poc els hi falta. El seu xovinisme s'ha traduït en una protecció instintiva d'allò que és seu. No només parlo dels productes alimentaris, també de manofactures o del sector serveis.

Un altre exemple és l'alemany: la transformacio per exportar; competir. La qüestió aquí és fer un producte BBB (bo, bonic i barat) és a dir competitiu (paraulota de moda) i amb valor afegit.

Repeteixo que ens cal un canvi cultural o de mentalitat, tant si triem una via, replegament intern, com una altra, expansió exterior. I ràpid, perquè el temps hi juga en contra. Es tracta de fer de la necessitat virtut.

Òbviament també hi ha l'opció de sempre: revendre el que altres han fet a un preu més alt a un incaut/a. Això pot funcionar un cop, dos, però repetidament no.

A buscar bolets!

A hores d'ara, amb l'arribada de les primeres gelades, acaba la temporada de bolets. 

Al nostre país anar a buscar bolets (molts en diuen caçar, com si duguessin un arma a bosc i els fongs anessin saltant per enmig) s'ha convertit en una afició força estesa durant els mesos de tardor. No és estrany que en un cap de setmana d'octubre o novembre vegis aparcats prop de les carreteres que travessen zones forestals un seguit de cotxes. En aquells moments el bosc sembla la Rambla!
Suposo que a molta gent de fora els deu semblar curiós veure com n'està d'estesa la cerca o cacera de bolets i s'ho deuen prendre com una excentricitat més dels catalans, al costat del cargols, la ingesta de calçots o beure amb porró i fer titius.

Quan t'endinses sota els arbres pots detectar si ets el primer que passa per allà: el sotabosc gratat indicarà que ha passat un bulldozer de dues potes o un senglar de ciutat si a més hi ha un bolet no comestible llençat de mala manera per allà prop. Jo espero no deixar rastres tan evidents del meu pas, però qui ha de dir-ho és el que vingui darrera meu.

Anar a buscar bolets és gairebé un esport, un exercici de diverses habilitats:
1) Vista, per divisar els fongs i distingir-ne els comestibles dels que no ho són.
2) Olfacte, podem detectar les zones més humides i per tant més favorables al creixement.
3) Oïda; al bosc regna el silenci i això ens permet parar atenció a diversos sons: una piuladissa, un ramat llunyà, granges o cases properes... Si distingim veus d'una conversa llavors estem massa a prop d'algú que, a més, és indiscret.
4) Tacte; per saber si un bolet de barret marró és una llanega llefiscosa, o per esbrinar si allò que sobresurt entre les fulles és comestible o no...
5) Exercici físic divers: caminar, saltar o grimpar desnivells, posar-se de quatre grapes, esgarrinxar-se, estirament de braços... 

Hi ha qui fa competicions per omplir munts de cistells de bolets que després no es menjaran, tot i que en l'actual situació econòmica està essent per a alguns una font d'ingressos. Qui subscriu aquestes línies es va trobar un parell de cops que havia collit massa escarlets (se'm donaven bé) i que es van acabar fent malbé. Des de llavors si n'agafo no és força, just per acompanyar un o dos àpats.

De vegades anat a bosc i no trobant res he tingut la sensació que m'observaven dotzenes de bolets d'amagat per riure's d'un altre paio de ciutat que s'endinsa a buscar-ne i no els sap veure, si tinguéssim l'oïda ben fina encara podríem sentir les micro-rialles.

Jo en trobava d'aquests: són fàcils de distingir enmig del fullam.