La senyoreta de B.

Ahir per la tarda tornava a casa amb els meus fills quan, aturat en un semàfor, va creuar davant meu una persona que feia anys que no veia. Es tractava de la senyoreta de B., una professora que havia tingut mentre cursava el parvulari (ara en diuen P-5), i el seu aspecte físic no havia variat gens malgrat els més de trenta anys passats. 

Es recolzava al caminar en un bastó, conseqüència lògica de l'edat, i duia ulleres fosques però conservava el mateix pentinat, el mateix to de cabell ros platí i el mateix posat sever que quan anava a classe.

Vaig parlar en un post de com la memòria d'experiències vitals passades sol quedar deformada en alguns casos per una pàtina nostàlgica que ens idealitza aquells records i minimitza o oculta detalls no molt agradables. En altres casos, però, les males experiències queden gravades en la memòria a foc de manera que malgrat el pas dels anys resten al subconscient.

Òbviament no tinc bons records de la senyoreta de B.: mai he oblidat com es va dirigir a un company de cognom Cumplido que no devia acabar a temps el seu exercici (parlem de nens de 5 anys que tot just apreníem a gargotejar lletres i números!):

- Cumplido, que no cumples nada!

O els exercicis de lectura amb les combinacions de vocals amb les diferents consonants (Ja-rabe; Ji-rafa; Jo-ta; Ju-ez, etc.)... Temia el repàs individual que cadascú passava a la seva taula, com el sergent examina un exercici de pista americana de cada soldat amb el cronòmetre. 

Ara veig la meva filla mitjana com comença a llegir i us puc assegurar que nosaltres no apreníem així, sinó a toc de xiulet. Algú pot dir que era la mentalitat de l'època, d'una mestra formada segons uns patrons que ara s'han superat... Però el cas és com s'infon a la mainada la lectura; a casa aprenia amb els diccionaris visuals dibuixats per Richard Scarry o el meu pare llegint-me les aventures d'Astèrix, però a l'escola la personalitat de la mestra intimidava.

Enyoro aquest llibre, crec que se'l van quedar els meus cosins.

Vaig veure com després de creuar el semàfor verd la senyoreta de B. s'allunyava cap a la dreta. Vaig estar força indiferent, no he sentit mai cap agraïment ni afecte per ella, però tampoc res dolent. Sols vaig comentar a les meves filles:

"aquella senyora que va amb el bastó era la meva senyoreta de P-5". Suposo que el que elles van trobar curiós va ser, precisament, que el seu pare hagués estat un dia tant petit com elles..