Divendres al vespre vam trobar-nos els nois de la colla per fer-la petar i prendre una cervesa.
Un de nosaltres, després d'uns anys a una gran ciutat treballant per una empresa va tornar al seu racó del nord-est i es va establir pel seu compte obrint negoci relacionat amb les TIC.
Un de nosaltres, després d'uns anys a una gran ciutat treballant per una empresa va tornar al seu racó del nord-est i es va establir pel seu compte obrint negoci relacionat amb les TIC.
L'empresa cresqué i cresqué: va arribar a tenir una desena de treballadors, dues delegacions, clientela a diversos punts de l'Estat... El meu amic, però, no parava quiet: jornades maratonianes, poques hores de son, atenia al telèfon durant els seus dies de descans... Cert és que un empresari ha de tenir cura del seu propi negoci, però els demès vèiem amb una mica de preocupació tanta activitat.
Ara, uns anys més tard, el meu amic continua treballant setze hores diàries o més, però ho fa sol. Es va cansar de veure que els seus empleats no s'implicaven com ell esperava, fins i tot que algun no era honrat i li va portar maldecaps i pèrdues econòmiques. Però no ha defallit i continua endavant.
Teníem una companya a un departament que sols estava preocupada per una cosa: ascendir professionalment. Durant el temps que vaig haver de tractar amb ella vam tenir, per causa seva, tensions amb els de Comptabilitat, que encara arrosseguem avui. Una oportuna baixa per intervenció quirúrgica la va destinar finalment a un lloc on ella és la cap d'oficina: un despatx solitari.
Fa un temps es parlava de les entitats bancàries i la seva necessitat de deslliurar-se dels actius tòxics, és a dir immobles i hipoteques impagables per reflotar-se. De vegades aquests actius tòxics són les persones, i llavors què fem?
Ara, uns anys més tard, el meu amic continua treballant setze hores diàries o més, però ho fa sol. Es va cansar de veure que els seus empleats no s'implicaven com ell esperava, fins i tot que algun no era honrat i li va portar maldecaps i pèrdues econòmiques. Però no ha defallit i continua endavant.
Teníem una companya a un departament que sols estava preocupada per una cosa: ascendir professionalment. Durant el temps que vaig haver de tractar amb ella vam tenir, per causa seva, tensions amb els de Comptabilitat, que encara arrosseguem avui. Una oportuna baixa per intervenció quirúrgica la va destinar finalment a un lloc on ella és la cap d'oficina: un despatx solitari.
Fa un temps es parlava de les entitats bancàries i la seva necessitat de deslliurar-se dels actius tòxics, és a dir immobles i hipoteques impagables per reflotar-se. De vegades aquests actius tòxics són les persones, i llavors què fem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada