dimarts, 9 de juliol de 2013

El meu carrer

Continuo amb l'exercici de memòria, que no nostàlgia sobre el lloc on he viscut. Avui em toca parlar del meu carrer. Abans un parell d'incisos.

Jaume Fabre, a la seva obra "Girona entre 4 rius" parla poc del poble i nucli de Santa Eugènia. Centrat en narrar-nos el desenvolupament urbanístic de la ciutat de Girona es limita unes ratlles en un capítol per introduïr-nos l'episodi de l'annexió dels tres petits municipis veïns (Sant Daniel, Palau Sacosta i Santa Eugènia), de la que aquest any es compleix el cinquantenari.


Val a dir que he oblidat comentar al post precedent la sensació d'oblit que teníem al barri durant l'època del nadalisme triomfant (1979-2002) i el seu epíleg. I actualment tinc la impressió que no hi ha novetat, encara que hagi un altre color polític a l'ajuntament. Ho dic des de la distància: és una impressió.


El meu carrer s'iniciava a la carretera Santa Eugènia, al que era el nucli vell del poble. Segons em va dir algú el nom venia de la dedicació d'una de les capelles de l'antiga església parroquial.
No era una via comercial, com a molt havia hagut una diminuta botiga de llanes a l'extrem i, més tard i davant de casa, una carnisseria que ara regenten immigrants de religió musulmana.
La majoria de cases eren unifamiliars, amb el seu pati o terrassa a darrera. Als vuitanta va construir-se un bloc de pisos davant nostre, fou el primer. Amb el canvi de segle se'n farien un parell més i un tercer va quedar en projecte després d'haver-se enderrocat una casa dos números més amunt del nostre portal.

Un amic del meu pare m'explicava que, quan eren petits, al final del carrer havia la via del tren d'Olot i que els nois anaven a jugar a futbol al camp del cantó. 
El vell carrilet no l'he vist, però sí recordo el solar que ocupava una fàbrica de paviments i el tram empolsegat que almenys un cop per setmana recorria. Després va marxar l'empresa i van obrir un nou tram de carrer que duu actualment a una zona amb voreres més amples i arbrades, l'institut nou, la piscina del barri, el dispensari mèdic o CAP, una farmàcia, floristeria, parc infantil, l'església nova...

Els veïns que vaig conèixer i continuen allà han envellit o s'han mort. Els seus fills han volat cap a altres barris de nova construcció. 
L'antic vial on passava el tren va ser asfaltat i, un any abans d'unes eleccions municipals, convenientment arranjat i transformat en l'actual Passeig d'Olot. Un temps més tard veuríem a la nostra cruïlla un dels relleus de la flama olímpica dels Jocs del 1992. De llarg l'esdeveniment més important del nostre petit carrer.