Fa uns anys en la primera plana de les llibretes que encetava com a diaris personals hi escrivia un poema o un fragment. Un podia ser de Catul, un altre uns versos de Heine... Però el que em va frepar (impactar) quan el vaig llegir era Guerau de Liost, àlias de Jaume Bofill i Mates. D'ell recupero aquest fragment (Somni X), que trobo molt íntim.
Voldria ser com un petit camí
daurat a la claror del de matí.
I a cada banda, com un raig de sol,
voldria el xiuxiueig d'un reguerol.
Jo fora al mig, tenint-los de les mans,
i ells, un per banda, com petits germans.
Voldria ser com un petit camí,
verge de pols i d'encalmat tragí.
De tantes flors caigudes sobre meu
tremolaria com un braç de neu.
I fora trepitjat i humiliat
com un novici ple de caritat.
I em sentiria, quan ja fos humil,
com un atleta d'ànima infantil.
Traspassara els cingels amb un salt.
Caminaria sobre el torrental.
Car, sota meu, les aigües en repòs
no esbullarien mon seguit de flors.
(...)
2 comentaris:
bonic poema, gran poeta,gens rebuscat. El poeta del Montseny. Jo penso en aquesta muntanya quan el llegeixo.
Gràcies per recordar aquest tret. Per a mi és una evocació de la Humilitat, de la Modèstia, del Servei. Tampoc puc evitar pensar que el vaig descobrir en les lectures obligades del COU de fa... Força anys.
Publica un comentari a l'entrada