En qualsevol estudi de la Gran Guerra no pot obviar-se el paper de Rússia. Tant pels aspectes bèl·lics com pels polítics. És un dels pocs contendents que havent entrat en el conflicte n'acaben sortint abans del final, aquella tardor de 1918. L'altre és Romania.
Molts en parlen com un gegant amb peus de fang i ben mirat la guerra posa Rússia davant les seves contradiccions. El conflicte extern aguditzarà, com en altres casos, la descomposició interna.
La Santa Rússia. Autocràcia i paneslavisme
La dinastia Romanov (nom oficial, tot i que prou amb empelts posteriors alemanys) regia els destins del país des de feia 300 anys.
Hem d'entendre el sistema polític rus: es basava en un govern personal del sobirà, l'autòcrata. Si aquest era de personalitat forta es notava la seva acció de govern, però si era dèbil quedava palesa la ineptitud del sistema.
A Nicolau II, un home tímid i timorat, es contraposa la figura del seu avi Alexandre II, decidit i liberal, o la del seu propi pare -Alexandre III-, conservador i enèrgic.
A Nicolau II, un home tímid i timorat, es contraposa la figura del seu avi Alexandre II, decidit i liberal, o la del seu propi pare -Alexandre III-, conservador i enèrgic.
A més des del regnat de Pere el Gran (principis s. XVIII) l'Església Ortodoxa, de caràcter autocèfal i nacional, era un apèndix de la Monarquia, que es ficava en els seus afers interns i controlava els nomenaments jeràrquics -és el que s'anomena "cesaropapisme"-.
D'altra banda, amb el despertar dels pobles al segle XIX sorgeix el paneslavisme. Si bé aquest era inicialment un fenomen més dels pobles centroeuropeus de l'Imperi austríac (txecs, polonesos, croats...), progressivament i amb les guerres als Balcans de finals del s. XIX contra els otomans Rússia fa seva la idea, per tal de presentar-se com l'alliberadora dels eslaus amb el tsar al capdavant.
Dins aquest nou imaginari paneslau jugava un paper destacat Sèrbia, un estat menor però eslau i ortodox al cap i a la fi, que havia derrotat els otomans invasors. Des de Sant Petersburg es considerava un deure la seva defensa, i més des que es va instal·lar al tro la casa Karadjorjevic, hostil a l'Imperi dels Habsburg. Així sols calia que des de Viena s'ordenés un moviment per a que es mobilitzessin les forces vives russes contra seu.
Dins aquest nou imaginari paneslau jugava un paper destacat Sèrbia, un estat menor però eslau i ortodox al cap i a la fi, que havia derrotat els otomans invasors. Des de Sant Petersburg es considerava un deure la seva defensa, i més des que es va instal·lar al tro la casa Karadjorjevic, hostil a l'Imperi dels Habsburg. Així sols calia que des de Viena s'ordenés un moviment per a que es mobilitzessin les forces vives russes contra seu.
Un territori extens
 |
| En violeta l'Imperi Rus i les seves àrees d'influència el 1912 (nord de Pèrsia, Manxúria...) |
Com il·lustra el mapa Rússia disposava tant d'un extens territori com d'una població considerable i heterogènia.
La presència de diversos pobles no hagués estat problema per al domini rus de no ser perquè els més situats a l'oest tenien un estadi de desenvolupament social i cultural més avançat i proper a l'occidental: els polonesos, els finesos, suecs, alemanys del Bàltic, els jueus... I plantejaven un seguit de reivindicacions inconcebibles per al sistema!
La única solució que se'ls acudia als dirigents de Petersburg era accentuar el procés de russificació en alguns casos i amb els jueus atiar progroms.
Com la burocràcia l'exèrcit també era un dels instruments de domini del tsarisme o de domini al tsarisme. La competència de molts oficials donava molt que desitjar, com en tota l'Europa de l'època es veu com un status social més que un servei al país.
També hem vist que si el sistema fallava per dalt es posava en evidència tota la seva inoperància. La derrota davant els japonesos el 1904-05 fou un avís seriós: les tropes s'hagueren de dur de les seves bases a l'oest de l'Imperi mitjançant una línia de tren -el Transsiberià- inacabada, apart que la flota hagué de donar la gran volta per Àfrica i l'Índic per arribar exhaurida a presentar batalla a una preparada armada nipona.
 |
| Caricatura sobre la guerra ruso-japonesa: el petit nipó esclafa el gegant eslau |
A més l'escàs respecte i nul·la consideració per la vida dels seus efectius han estat una constant de la seva història, sense distinció de règims.
Transformació i polarització social
A vigílies de la Gran Guerra feia poc més de cinquanta anys (dues generacions, el 1862) que s'havia abolit la servitud, l'adscripció a la terra de la major part dels camperols, gràcies a Alexandre II, el tsar reformista.
Però alhora això va comportar que els alliberats deixessin de tenir segur el seu lot de terra. Havia doncs una gran massa de camperols que depenia del repartiment comunal de terres que cada cop s'anaven reduint i, per tant, creixia el malestar al camp.
Alguns ministres eren conscients de la necessitat de tenir una classe mitjana agrària addicta, com Piotr Stolypin, i van fomentar -massa tardanament- l'accés de camperols a la propietat.
Les figures representatives serien el mugik, petit camperol i el kulak, el camperol ric.
Si bé a finals del s. XIX és cert que a les principals ciutats s'inicia una ràpida transformació industrial aquesta origina misèria i malestar a les urbs, i en conseqüència l'aparició del moviment obrer per reclamar millores en les condicions de vida.
Per la mateixa naturalesa del règim autocràtic el partit socialdemòcrata rus va ser controlat poc després de la seva fundació pels sectors més radicals i rupturistes, els bolxeviki o majoritaris, que marcarien una línia d'actuació que els duria a prendre el poder anys més tard.
La burgesia, per la seva banda, era poc apreciable numèricament si bé fornia de quadres per una banda els servidors de l'Estat (burocràcia i exèrcit) i de l'altra la intel·lectualitat dissident.
L'intent constitucionalista (1906-14)
El tsarisme, però, no estava intacte: ja a rel de la derrota davant els japonesos havia esclatat el malestar social a les principals ciutats (1905) que es va calmar tant amb la repressió com amb la promesa de concessions polítiques que, sobre el paper, conformarien una monarquia parlamentària.
La realitat és que si la Duma (Parlament) no era afecte el tsar i el seu gabinet emetien un decret de dissolució, canviaven el sufragi i procuraven una majoria dòcil.
Aquest període de parlamentarisme serví per distingir més clarament les posicions polítiques dels diferents grups socials:
- una burgesia esqueixada entre el liberalisme polític i el conservadorisme social, els anomenats Kadets
- intel·lectualitat petitburgesa i agrària identificada amb els anomenats social-revolucionaris.
- sectors obrers influint en els socialdemòcrates, alhora dividits en menxiviki i bolxeviki, rupturistes agrupats entorn Bronstein (Trotski) i Ulianov (Lenin).
- sectors ultranacionalistes i antisemites contraris al parlamentarisme, emparats i recolzats pel poder. Serien més protofeixistes que tsaristes en sentit estricte, ja que el tsarisme és cortesà.
Una cultura sobresortint.
 |
| Tres grans escriptors junts: Tolstoi, Gorki i Txèkhov. (1901)http:// www.skyscrapercity.com |
Des del regnat de Pere el Gran transcorren gairebé dos segles en els quals l'Imperi dels tsars es debat entre obrir-se a Occident o mantenir les essències eslaves. Aquesta controvèrsia es trasllada a l'àmbit cultural o a l'urbà mateix: la rivalitat entre Moscou i Sant Petersburg.
Quelcom sorprenent, o no tant, amb el panorama ja descrit és l'efervescència cultural del país. En l'àmbit literari destaquen noms al segle XIX com Tolstoi, Dostoievsky, Puixkin, Gogol, Turgueniev, Txèkhov, Gorki... Músics com Glinka, Mussorgsky, Rimsky-Korsakov, Borodin, Txaikovsky, Stravinsky, Rakhmaninov, un jove Prokofiev. Pintors com Ília Repin i més tard Kokoschka... Científics com Pavlov, Mendeleiev...
Quelcom sorprenent, o no tant, amb el panorama ja descrit és l'efervescència cultural del país. En l'àmbit literari destaquen noms al segle XIX com Tolstoi, Dostoievsky, Puixkin, Gogol, Turgueniev, Txèkhov, Gorki... Músics com Glinka, Mussorgsky, Rimsky-Korsakov, Borodin, Txaikovsky, Stravinsky, Rakhmaninov, un jove Prokofiev. Pintors com Ília Repin i més tard Kokoschka... Científics com Pavlov, Mendeleiev...
Potser és cert que un règim repressor i immobilista motiva que l'enginy s'expressi de manera més subtil que una oposició oberta, perquè ens trobem paradoxalment en una època d'esplendor cultural rus. La Guerra i la Revolució posterior esqueixaren parcialment aquest esplendor: qui no estigués amb el nou règim tenia sols el camí de l'exili interior o exterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada