El suïcidi d'Europa. Els contendents (6)

Reprenc el fil de la Gran Guerra. Avui toca dedicar l'escrit a dos dels països que entren de bon principi en guerra i tenen la consideració de "menors" malgrat haver estat teatre d'operacions (quin terme més inadequat) i ocupats gairebé totalment per l'enemic.

Sèrbia.

Parlem d'un petit país a cavall dels Balcans i el Danubi, antic regne medieval sotmès als segles XIV i XV als otomans i que assolí com a estat modern la independència el 1878.

Pel seu caràcter eslau, ortodox i enfrontat al soldà de Constantinoble ja van ser vistos amb simpatia pels paneslavistes russos. Una visió que ha perdurat durant aquest segle i mig, malgrat enmig es fiqués Tito -un croata al cap i a la fi-. L'entesa amb Rússia, protectora, és paral·lela a la desconfiança que es sent tant respecte l'antic dominador com els catòlics Habsburg. 
A més, un cop consolidada la independència sorgeix l'irredentisme: la reclamació dels territoris que es consideren propis i estan sota el domini d'un tercer. Un era el que avui coneixem com Macedònia, llavors turca, l'altra eren el Banat i les terres d'Eslavònia. 
A principis del segle XX l'Imperi otomà tenia encara una extensió important al continent europeu, arribant fins el mar Adriàtic. Les diferents aliances en les dues guerres balcàniques (1912-13) motivaren un canvi de fronteres favorable a Sèrbia, a costa de l'Imperi otomà en primer lloc i després a costa de Bulgària. Ambdues després aprofitarien la Gran Guerra per passar comptes.

Els Balcans entre 1908 i 1912. Sèrbia és la taca blava

Amb l'ascens al tro de la família Karadjorjevic es va aguditzar l'irredentisme. Per postres el govern de Viena decidí el 1908 dur a terme l'annexió de Bòsnia i Hercegovina, tot una provocació. Allò era qüestió de temps.

Bèlgica:

A dia d'avui té amb prou feines 184 anys i encara resisteix malgrat la seva pròpia gent! 
Sorgida d'una revolta contra els holandesos protestants i absolutistes, i el consegüent pacte entre els liberals francòfons i els catòlics flamencs, Bèlgica va intentar jugar un paper similar al de Suïssa. Primer la garantia de neutralitat perpètua. Després es va llençar a l'aventura colonial, o més aviat es va trobar una colònia:

Leopold II, rei dels belgues i amo del Congo

El 2n rei de Bèlgica, Leopold II, va crear una societat per explotar les riqueses d'una ampla zona del continent africà, el que avui coneixem per República Democràtica del Congo, abans també dit Zaire. Aquestes terres, amb el nom d'Estat Lliure del Congo eren la finqueta del rei, d'on s'extreien riqueses que anaven a parar als comptes particulars del monarca. 
Les creixents notícies dels abusos que s'hi perpetraven, així com la fallida de la societat va provocar que el 1908 el govern belga assumís el territori com una colònia pròpia, però no va significar un canvi significatiu per als seus habitants, que en van estar sotmesos fins el 1960.

En el plànol polític aquella primera dualitat entre catòlics flamencs i liberals francòfons fou substituïda per la de catòlics flamencs i socialistes tant bon punt es va aprovar el sufragi universal mascul·lí. Tot i l'element flamenc tenia preponderància la llengua i cultura francesa.

Refiant-se de la seva neutralitat, garantida per les principals potències europees, Bèlgica no feu cas dels vents que anunciaven la tempesta bèl·lica fins que fou massa tard. El rei Albert, successor de Leopold II, intentà impulsar la modernització de l'exèrcit en poc temps, però depenien dels subministraments de la Krupp alemanya... I el Pla Schlieffen d'invasió de França preveia el pas, de grat o per força, per territori belga. Una altra qüestió de temps...