Groucho i jo

Un altre dels llibres d'aquest estiu ha estat les memòries de Julius Henry Marx: Groucho i jo. Una lectura lleugera que ha servit per a les esperes burocràtiques, mèdiques, nits en vetlla o migdiades frustrades.

És obvi que el gènere dels escrits autobiogràfics tendeix a deformar la realitat, edulcorant afers desagradables, passant de puntetes per altres o bé justificant a posteriori accions i decisions preses en el seu moment. El sr. Marx ho fa sobradament i amb el seu humor característic: descriu el seu pare com el pitjor sastre del món "si et creuaves amb un senyor que duia una americana amb l'espatlla més alta que l'altra veies una víctima dels crims del pare amb l'agulla".
Impulsats per la seva mare van acabar desenvolupant diferents facetes artístiques (recordem el virtuosisme al piano i a l'arpa de Chico i Harpo) en companyies que a principis del segle XX actuaven arreu dels joves Estats Units. Els primers capítols del llibre descriuen precisament els intents de Julius (Groucho) de triomfar en solitari fins que la seva combativa mare en va fer un paquet de cinc (el cinquè germà era Gummo, Milton, que no va actuar al cinema). Groucho posteriorment continuà la seva popularitat com a presentador d'un programa de ràdio i, posteriorment, televisió.

Els europeus ens hem quedat amb les imatges de les pel·lícules que va protagonitzar amb els seus germans Chico (Leonard), Harpo (Arthur) i Zeppo (Herbert, aquest últim en menys); però aquesta gent va començar com a actors de varietats. 
L'anècdota que he trobat més sucosa té precisament a Groucho, a Gummo i a Zeppo com a protagonistes. 
Permeteu que us l'expliqui: tota la família vivia a Chicago; Groucho i Gummo havien conegut dues noies, companyes de pis, que vivien a la zona nord de la ciutat. 
Per tal de quedar amb elles els calia fer un llarg trajecte en transport públic i arribar al seu habitatge. Groucho i Gummo van ajuntar els estalvis que tenien per tal de comprar un cotxe que els estalviés el trajecte i de pas els facilités progressar adequadament amb les senyoretes. Van trobar un vehicle de segona mà i bastant atrotinat que, tot i així, va fer l'efecte desitjat: impressionar les noies.
Un vespre que els dos germans es prometien a sí mateixos que aquella nit era la del coup de grâce (ja ens entenem) el cotxe no s'engegava. Desesperats van cridar Zeppo, que els va demanar que obrissin el motor (el què? van respondre); després d'una ullada el seu dictamen fou que calia una reparació de 2 dies i el seu consell era que si tant important era la cita correguessin a la parada del tramvia. Un cop perduts de vista els seus germans Zeppo va treure de la butxaca una petita peça, va obrir el motor, la va introduir al seu lloc i a continuació es va endur el cotxe perquè havia quedat amb la seva xicota.
Groucho continua: cada vegada que Zeppo tenia cita (5 dies a la setmana) el cotxe s'espatllava, però teníem unes factures de benzina... Finalment ell es va quedar el vehicle i les dues belleses del nord de la ciutat es van quedar amb dos nois afortunats que posseïen sengles motos Harley-Davidson.


És un llibre lleuger i en ser autobiogràfic passa de puntetes sobre temes personals: els matrimonis de l'autor, una petita menció als fills, els últims anys dels seus pares, la relació entre els germans després dels èxits cinematogràfics, definicions polítiques i socials serioses (òbviament és un llibre pretesament còmic). Et quedes amb la impressió que el senyor Marx es preocupava, un cop aconseguit el triomf, de qüestions com els diners, els esports de les classes altes i poc més. Ah! I la mania de posar a tothom el cognom Delaney per no dir el de veritat!


Per cert, en un dels capítols es troba la cèlebre frase:
"No formaré part d'un club que m'accepti com a membre"


Marx, Groucho: Groucho y yo; Tusquets, Madrid, 2011 (14a edició), 300 pgs.

Cicle del Pallars

Aquest últim mes he estat llegint la trilogia que l'escriptora Maria Barbal va dedicar al seu Pallars natal: Pedra de tartera, Mels i metzines, i Càmfora. 
Pedra de tartera ja la coneixia: el passat mes d'abril ens vam permetre el luxe la meva senyora i jo, d'anar al teatre un dissabte i l'obra era la dramatització del llibre, força ben aconseguida.

En aquests tres relats Barbal ens retrata un món rural, de muntanya, on era difícil la supervivència per a la gran majoria, i l'evolució que ha sofert durant el segle XX. 
Un món que fins fa dues generacions escasses era ben viu. Lluny de la idíl·lica visió que ens donaven els escriptors de la Renaixença vuitcentista (quant mal han fet aquelles idealitzacions!) els fills eren un parell de braços més per ajudar al camp i alhora una boca més per alimentar, mitja dotzena de vaques una fortuna i si algú tenia ofici (paleta, fuster, ferrer...) volia dir que no era de merèixer per a les noies.
Els dos primers títols, Pedra de tartera i Mels i metzines, tenen una cronologia força clara que transcorre dels primers anys del segle cap al temps de la República, després ve la cesura de la Guerra Civil i, ves per on, els personatges sempre estan al bàndol derrotat. 
L'un és víctima de la repressió: li afusellen el marit, és internada amb les filles en un camp de presoners, pateix la marginació social de la postguerra... 
L'altre és home, soldat, i fuig cap a la frontera per ser tot seguit tancat a Argelers, punt de benvinguda de la França republicana als vençuts. D'allà sortirà per treballar a la capital i amb el temps prosperar. 


M'impactà sobretot Càmfora, situat a l'entorn dels anys seixanta. Amb la veu dels diferents personatges l'autora teixeix la història d'una família benestant d'un poblet del Pallars, amunt de Sort, que fa un viatge d'anada i de tornada a Barcelona buscant fortuna amb resultats dispars. 
El xoc entre el món tradicional de la muntanya i el nou urbà motiven les accions, moltes d'elles desconcertants, de les persones: el vell, l'hereu i la seva dona, la germana i el cunyat -enfrontats per temes de dot al vell-, els veïns, els patrons, la gent de mala vida.


Al cantó dels diferents arguments i descripcions de la vida rural uns usos de la llengua que a baix a la plana xoquen: camins per parlar de vegades (Si la Rosa s'havia trobat amb jo un bon ramat de camins...), padrins (avis),  ús del pronom jo enlloc de mi (va enraonar de jo, només un instant) , berena (àpat al treball preparat abans a casa), truitada... i tants altres que se m'obliden. 
En resum una bona ocasió per fer una visita literària a un dels racons més oblidats d'aquest país.

Barbal, Maria: Pedra de tartera. Mel i metzines. Càmfora. Columna, Barcelona, 2011, 580 pgs.

Un rètol curiòs

Ahir al vespre passava amb el cotxe per una població de la comarca, quan,  parat davant un semàfor, vaig desviar la vista a una banda del carrer i vaig veure-hi un local comercial.

No tenia llums encesos i, per tant, semblava tancat, com altres del nostre país. Tot i així conservava la marquesina del negoci que hi devia haver hagut. El vidre de l'aparador estava cobert de paper, pel que semblava que encara es feia alguna cosa a l'interior.

El més curiós era un rètol fixat al mateix aparador:

"Tancament per trasllat online" 

i a continuació l'adreça web del negoci.

Certament ho trobo, i no crec que sigui l'únic, força xocant: un establiment es trasllada físicament per raons diverses (canvi a local de propietat; cost de l'arrendament; resolució del contracte de lloguer per una de les parts...) o tanca (per jubilació, defunció del propietari del negoci o simplement per inviabilitat econòmica, com uns quants ara) però això de trasllat online és la primera volta que en sento parlar.

Sona a "No podem pagar els costos de tenir local obert i ens surt molt més a compte tenir l'estoc emmagatzemat i vendre'l via internet"

En aquest cas queda més elegant un "Ens trobareu a (adreça web)" o "Vendes on-line a (adreça web)"

Suposo que un gurú de la comunicació ho diria amb més estil o no hi dedicaria ni un minut a parlar-ne. Esperem que aquell negoci, si és d'aquells que creen valor afegit, pugui sobreviure on sigui.

El naixement segons Guerau de Liost

Un dels poetes catalans més destacats de la primera meitat del s. XX és Jaume Bofill i Mates, àlies Guerau de Liost. Amic de Josep Carner i implicat en el Noucentisme català a nivell literari i polític la seva mort a una edat encara prematura ha difuminat la seva figura. De la seva pseudobiografia poètica, Somnis, extrec alguns fragments del Somni I, De com Guerau de Liost torna hipotèticament a les angoixes del parteratge i successives seqüeles:

"Com dèbil nadaló de pit em só tornat.
Em sento embolcallat, faixat i agarrotat.
Les puntes d'una gorra qui em tapa les orelles

m'irriten amb llur frec constant les dues celles.

(...)A voltes sento encara l'esforç del parteratge
i em reblaneixo com un diminut formatge
sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan
pesada tasca fos la de lliurar l'infant.
Encara és més feixuga la meva tasca.
De la ferum innoble de llet em ve una basca.
(...)Si, d'esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.
si m'esvaloto, diuen que sóc un argent viu.
Quan ma petita testa en el coixí descansa,
encara experimento una altra esgarrifança:
la freda coïssor del no tenir cabells.
(...) I encara veig al lluny
la vida que m'espera. Fatídica s'esmuny
com una torbonada . M'esperen tres caigudes
del llit, i les etapes -en part esdevingudes-
de quatre dides i tres interinitats,
i dotze mainaderes amb altres tants soldats,
i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,
i els letovaris fets amb una gran cassola,
i les untures i els emplastres al carpó
i en el ventrell alguna tela de moltó
i el bavejar constant i les eternes sopes
i aquell sentir-me: -Guerauet, mira que topes!-
i aquell escarpidor de banya i els petits
peücs com irrisòries sabates i els confits
dosificats amb una monòtona prudència
i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència
els rastres fisonòmics i aquell sangfoniment,

a causa d'algun àpat quan és la mare absent.

Suportaré els endèmics elogis d'escaleta

deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,

"hereu de casa" i altres motius sentimentals.

Només -ai!- de pensar-hi, em venen tots els mals
no relatats encara... (...)"

La ressaca

Ja fa 2 dies que els joves catòlics que van estar-se a Girona durant el seu camí a la JMJ de Madrid van marxar de la ciutat. Just avui, 17 d'agost,  marxa la "delegació oficial" de la diòcesi amb unes 160 persones. Sumem-hi els que hi acudiran enquadrats en altres grups o per lliure i podem arribar a dos centenars.

A punt per la JMJ a Girona?

Demà (o millor dit avui 11 d'agost) es produirà l'arribada massiva a Girona d'unes 6.200 persones provinents de diferents diócesis catòliques europees en la seva ruta cap a la Jornada Mundial de la Joventut que tindrà lloc la setmana vinent a Madrid. Les altres diócesis catalanes també rebran viatgers, en total cap a 40.000 a Catalunya.

De fa més d'un any la delegació de jovent del Bisbat de Girona es començà a moure: sol·licitud de voluntaris, la Creu de la JMJ el juny de 2010 (l'enllaç a l'escrit es troba al marge dret d'aquest bloc), constitució d'un comitè organitzador, reunions amb els voluntaris, definició de tasques, horaris, trucades a parròquies, comunitats religioses, moviments...

Els pelegrins s'alltojaran majoritàriament en grans espais: pavellons, col·legis...; un 10% aproximat amb famílies de la ciutat. Al matí després d'esmorzar es faran les pregàries a les parròquies i després les visites als voltants, a la tarda també, junt amb la ruta espiritual per diverses comunitats de la ciutat; dissabte a Barcelona, visita a Sagrada Família i concert al Fòrum; i dilluns a les 9'00 en ruta cap al centre de la Penínsul·la.

No hi ha dubte que hi ha una feinada immensa dels responsables diocesans, amb el seu temps i desgast intern (avui es parlava de baixes d'última hora que deixen buits difícils de cobrir a aquesta alçada). Passo ara a formular algunes qüestions:

- estan preparades les parròquies per acollir les pregaries matinals? O, segons quina, hauria de dir disposades?  

- haurà ràpida capacitat de reacció de voluntaris i organització davant imprevistos?

- la ciutat de Girona participarà, més enllà del cercle de creients compromesos (molts d'ells voluntaris) en l'esdeveniment?

- Veurem si joves i no tant joves que no volen saber res de la Fe s'hi acosten? Seran (serem) capaços els cristians de comunicar el nostre missatge? Al cap em ve el cas d'una noieta filla de pares separats que volia saber alguna cosa de la JMJ. Qui sap?

Sigui com sigui, molts ànims als voluntaris i famílies d'acollida dels pelegrins cap a la JMJ!!!


Foto de família dels voluntaris gironins, 10 d'agost de 2011. Font: Bisbat de Girona.

Pura-sangs

Em semblava que la cosa estava superada (als anys 80 havia vist pintades amb la llegenda "Nyegos fora!" i altres bestieses), però fa unes setmanes algú, en una conversa feia menyspreu dels qui no duen cognoms "catalans". Similars actituts eren les que s'atribueixen al fundador del PNB, Sabino Arana Goiti, al que una llegenda atribueix que no va voler-se casar amb una senyoreta de la qual estava enamorat perquè descobrí que dels seus ancestres alguns no provenien de terres basco-navarreses. 

Tenint en compte que els cognoms solen referir-se a un home i que l'únic 100% segur és que ens ha parit una dona... Quin tant per cent de sang correspon biológicament als que considerem els nostres ancestres? Som realment pura-sangs?