Un esborrany recuperat

Recupero algunes ratlles d'un esborrany que vaig preparar fa ja un any: mencionava que això no és crisi, sinó recessió, així com que també ens cal un canvi cultural o de mentalitat.
Ha quedat ben demostrada la incapacitat de l'actual capa dirigent (política, econòmica, àdhuc cultural) per redirigir la situació o oferir-ne alternatives. La solució vindrà de nosaltres mateixos, que no ho oblidem, tenim la moral per terra.

Podríem prendre exemple dels veïns francesos. Els seus productes són els millors, o poc els hi falta. El seu xovinisme s'ha traduït en una protecció instintiva d'allò que és seu. No només parlo dels productes alimentaris, també de manofactures o del sector serveis.

Un altre exemple és l'alemany: la transformacio per exportar; competir. La qüestió aquí és fer un producte BBB (bo, bonic i barat) és a dir competitiu (paraulota de moda) i amb valor afegit.

Repeteixo que ens cal un canvi cultural o de mentalitat, tant si triem una via, replegament intern, com una altra, expansió exterior. I ràpid, perquè el temps hi juga en contra. Es tracta de fer de la necessitat virtut.

Òbviament també hi ha l'opció de sempre: revendre el que altres han fet a un preu més alt a un incaut/a. Això pot funcionar un cop, dos, però repetidament no.

A buscar bolets!

A hores d'ara, amb l'arribada de les primeres gelades, acaba la temporada de bolets. 

Al nostre país anar a buscar bolets (molts en diuen caçar, com si duguessin un arma a bosc i els fongs anessin saltant per enmig) s'ha convertit en una afició força estesa durant els mesos de tardor. No és estrany que en un cap de setmana d'octubre o novembre vegis aparcats prop de les carreteres que travessen zones forestals un seguit de cotxes. En aquells moments el bosc sembla la Rambla!
Suposo que a molta gent de fora els deu semblar curiós veure com n'està d'estesa la cerca o cacera de bolets i s'ho deuen prendre com una excentricitat més dels catalans, al costat del cargols, la ingesta de calçots o beure amb porró i fer titius.

Quan t'endinses sota els arbres pots detectar si ets el primer que passa per allà: el sotabosc gratat indicarà que ha passat un bulldozer de dues potes o un senglar de ciutat si a més hi ha un bolet no comestible llençat de mala manera per allà prop. Jo espero no deixar rastres tan evidents del meu pas, però qui ha de dir-ho és el que vingui darrera meu.

Anar a buscar bolets és gairebé un esport, un exercici de diverses habilitats:
1) Vista, per divisar els fongs i distingir-ne els comestibles dels que no ho són.
2) Olfacte, podem detectar les zones més humides i per tant més favorables al creixement.
3) Oïda; al bosc regna el silenci i això ens permet parar atenció a diversos sons: una piuladissa, un ramat llunyà, granges o cases properes... Si distingim veus d'una conversa llavors estem massa a prop d'algú que, a més, és indiscret.
4) Tacte; per saber si un bolet de barret marró és una llanega llefiscosa, o per esbrinar si allò que sobresurt entre les fulles és comestible o no...
5) Exercici físic divers: caminar, saltar o grimpar desnivells, posar-se de quatre grapes, esgarrinxar-se, estirament de braços... 

Hi ha qui fa competicions per omplir munts de cistells de bolets que després no es menjaran, tot i que en l'actual situació econòmica està essent per a alguns una font d'ingressos. Qui subscriu aquestes línies es va trobar un parell de cops que havia collit massa escarlets (se'm donaven bé) i que es van acabar fent malbé. Des de llavors si n'agafo no és força, just per acompanyar un o dos àpats.

De vegades anat a bosc i no trobant res he tingut la sensació que m'observaven dotzenes de bolets d'amagat per riure's d'un altre paio de ciutat que s'endinsa a buscar-ne i no els sap veure, si tinguéssim l'oïda ben fina encara podríem sentir les micro-rialles.

Jo en trobava d'aquests: són fàcils de distingir enmig del fullam.

La independència, una panacea?

Desenganyem-nos: la independència no és una panacea, no comportaria la solució a tots els problemes de la població catalana. Tindria sentit si comportés una regeneració social, política, moral i de pensament, com fa poc més de 80 anys significava la II República, però molts dels qui la propugnen no tenen ni de bon tros aquestes intencions -com llavors va passar-.

Màquines parlants

Això de la intel·ligència artificial em queda bastant lluny, em sona a swahili d'estar per casa. Si hi ha individus que amb prou feines sembla que tinguin intel·ligència, imaginem-nos una màquina!
Poc a poc ens van envoltant màquines que parlen: l'expenedora de tabac, el surtidor de benzina, els GPS', algun ascensor... Totes amb una veu impersonal, femenina,però ens imaginem si es poguessin personalitzar i emprar la veu de la teva parella, la mare, la sogra, el cap...?
GPS:
Gira a la dreta! ...T'he dit que giressis a la dreta! No sé què va veure en tu la meva filla!
- Era el primer trencant, ja veig que no m'escoltes

Expenedor de tabac:
- Aquí tens la teva caixa de Güinston, però t'ho has pensat bé? Recorda com tossia el tiet Joan, fill meu. (La mare!)
- El tabac. Pobre de tu que te'l fumis en hores de feina. Són cinc minuts com a màxim.

Surtidor de benzina:
- Has triat Diesel... A aquesta tartana li dius cotxe? El meu nou nòvio em treu a passejar en BMW.. (òbviament és la veu de la teva ex)

Màquina de fitxar
- Es pot saber quines hores de venir són aquestes? 

Caixer automàtic:
- El teu saldo per la resta del mes és de 56,48 €. Quan jo tenia la teva edat arribàvem sobrats a fi de mes (el teu pare!). No et dóna vergonya?

Tremolo només d'imaginar una situació així.

Afrikaners

Avui ens traslladem a una part del món que l'HT no ha trepitjat: l'actual Sud-àfrica. El meu interès, però, no és l'actual república sinó el règim anterior, desmantellat fa divuit anys.

Pelegrins

No solc parlar de cinema, però avui vull comentar el film dirigit per Coline Serreau el 2008 que en castellà duu el títol "Peregrinos" i en francès: "Saint-Jacques... La Mecque". 

L'argument és simple: a França tres germans que duen vides totalment dispars reben la notícia que la seva mare ha mort i que heretaran la seva fortuna si realitzen el pelegrinatge a Santiago de Compostela tots plegats; no cal dir que els germans s'odien i s'omplen de retrets els uns als altres.  S'uneixen a un grup de pelegrins amb altres intencions i problemes: un noi gairebé analfabet que pensa que va a La Meca, el seu cosí més interessat en una rosseta, una malalta de càncer, un guia lluny de la seva família...

Els pelegrins demanant alberg a un rector(fotograma del film)

L'inici no és al Pirineu, sinó a Le Puy (Lo Púèi), a l'Alvèrnia, i segueix una de les principals rutes a Compostela: la via podiensis. Pel que es descriu al film són dos mesos a peu. La fotografia s'esplaia als llocs francesos però en entrar a Espanya es limita molt: vista de Roncesvalles, casc urbà de Burgos, Canal de Castilla a Fròmista, Cruz de Ferro i Manjarín als límits del Bierzo, el Monte do Gozo i la plaça de l'Obradoiro a Santiago.

Les referències espirituals són més aviat minses. És cert que apareixen religiosos com a secundaris, però el plantejament que es fa del Camí és de creixement, d'alliberament, d'asoliment d'objectius. Així veurem com el jove analfabet aprèn a llegir, la malalta es refà del seu càncer, un dels germans canviarà la seva actitud amb la vida...

També destaco algunes escenes de la pel·lícula: al principi hi ha personatges que van carregadíssims amb la motxilla i en un moment donat treuen allò que realment no necessiten; la decisió de continuar endavant malgrat ja no sigui necessari; el no tornar enrera per buscar allò perdut o aquella font on beure; el demanar oracions d'amagat malgrat fer veure que s'és ateu; o els diferents acolliments (a l'alberg, la rectoria, la vella escola...). 
Un film per passar una bona estona i, per als que no ho han fet, plantejar-se fer Camí. 

El preu de ser els primers

Amb aquest títol es va reemetre diumenge passat a TV3 un documental de producció francesa sobre el sistema educatiu sudcoreà i l'experiència dels estudiants. Segons el tan proclamat informe PISA de l'OCDE sobre els nivells de coneixement de l'alumnat a diferents països Corea del Sud és present als primers llocs del ranking .

Podeu veure el documental en aquest enllaç.

Després d'haver-lo vist em quedo corprès. Part de la infantesa i tota l'adolescència dels joves d'aquell país és carregada de stress per aconseguir qualificacions altíssimes i poder entrar a les millors universitats. Durant sis dies a la setmana molts nois i noies realitzen jornades maratonianes que inclouen, després de les hores lectives a l'institut (per cert, les classes agrupen alumnes del mateix sexe), un seguit d'activitats extraescolars: reforç de matemàtiques, d'anglès, resolució de problemes... Tot això tutel·lat per uns pares que vetllen que els seus fills ho duguin a terme. La pressió duu a alguns a estats depressius. Repeteixo, mireu-ho perquè no té pèrdua.  

Tinc fills petits i vull que siguin bons estudiants, això no comporta que hagin de graduar-se a Yale, Cambridge o la LSE, però arribar a ofegar el seu propi espai vital m'és inimaginable. 

No vull màquines de treure matrícules d'Honor, no els pressionaré per això: vull personetes que es van fent grans.

Un es trobarà més a gust aprenent idiomes, a un altre li sortirà la vena artística, qui sap si algú es desfogarà amb la pràctica d'un esport... Totes activitats complementàries que els haurien d'ajudar a créixer personalment, i sabrem deixar-los (espero) un marge de confiança.