La setmana passada va ser la dels Premis Carles Rahola, organitzada pel Col·legi de Periodistes de Girona i la Diputació -que és qui acaba posant els mitjans-. Una ocasió per a celebrar diversos debats, xerrades, taules rodones... entorn de la seva professió.
Un dels seus actes va tenir lloc dimecres 21 de febrer, a la Biblioteca Carles Rahola (valgui la redundància). Tomàs Alcoverro que fou corresponsal de La Vanguardia destinat a Beirut vingué a fer una conversa(?) amb la periodista Mar Camps.
Això de confrontar una -encara jove professional- amb un gat vell no sé si resulta, perquè el primer ha d'estar a l'alçada. I si no el segon se'l berena.
Va començar amb un repàs a la trajectòria vital del Sr Alcoverro: històric corresponsal a Beirut des de 1970, també ho va ser durant un temps a Paris i Atenes però el Llevant de la Mediterrània el va atreure. Ell rebla amb els seus inicis: els mitjans de comunicació eren més limitats (premsa, ràdio i TV), però no va caldre fer màsters com ara per exercir; alhora havia més diaris a Barcelona i els llista breument: el Correo Catalán, El Telexprés, el Noticiero Universal, el Brusi... Com recorda el retorn de Tarradellas a Catalunya... I alhora ho enllaça i compara amb el retorn de Khomeini a Iran, el 1979.
Sobre aquest fet no deixava de remarcar la multitudinària acollida que va dispensar la població a l'imam, tipa d'un règim autoritari com el del Xa que era més prooccidental. Aquí la interlocutora va voler introduir el tema de les protestes de 2022, però Alcoverro la va tallar per recordar com sortien les senyores vestides amb xador negre per rebre Khomeini. "La Revolució Islàmica ha estat la última gran revolució del nostre temps", afegeix.
Les àvies de les manifestants de 2022/23 aclamaven Khomeini quaranta-tres anys abans, penso jo.
L'enterament de Nasser a Egipte, el 1970, s'esmenta de passada com un altre exemple de sortida multitudinària de la població al carrer.
"Per què vas triar Beirut?" li pregunta. Sóc francòfon, recordava, és un ciutat amb un llibertat de costums que trenca esquemes, atractiva -tot i que ha perdut- i la barreja que havia al Líban (presència de tantes minories) era molt atractiva. Se'l nota enamorat de la ciutat malgrat els canvis experimentats. És allà quan hi esclata la guerra civil, el 1975.
Però aquí entra també una disquisició: què entenem per Orient Mitjà, què per Món Àrab? La construcció global és falsa, cada país té les seves especificitats. Esmenta un tema racial: els àrabs els fastigueja que se'ls confongui per magribins, racialment són blancs i molt racistes, tant que una mateixa paraula designa esclau i negre. Les classes mitjanes libaneses pretenen mantenir o dur un estatus de vida com els de les occidentals. Líban, Beirut és una ciutat molt dividida.
Hi ha guerra a l'Orient Mitjà? No, afirma Alcoverro, les guerres són entre exèrcits, ara hi ha enfrontament entre milícies. I rebla: Els països àrabs (els seus exèrcits) han perdut totes les guerres contra Israel.
Alguns assistents fan les seves preguntes, moltes ja centrades en el conflicte de Palestina.
Recordo articles del Sr. Alcoverro sobre el Líban, junt amb els del Sr. Estarriol, el corresponsal a Viena eren part del meu descobriment del món en aquells anys de primera adolescència. Trobo que es podria haver parlat de Síria, del baasisme, dels equilibris de la monarquia de Jordània... Però el temps s'esgota, una hora i mitja no és res amb tot el que ens pot aportar aquest senyor!
Frases amb les que em quedo:
"No vulguem pretendre entendre gaire d'Orient Mitjà perquè qui s'ho cregui s'equivoca!" (repetida dues vegades)
"No entrem, si us plau en les intrigues de la geopolítica, no ens entendríem i perdríem el temps"
"Únicament els Estats Units poden fer canviar l'actitud d'Israel, però no ho veig"
I sobre la periodista Mar Camps... No la conec, no conec els seus treballs professionals. Certament la papereta de fer d'interlocutor amb algú de la talla del ponent no és fàcil, de vegades cal deixar parlar i no mirar de dirigir la conversa cap als temes que creus que ara són marketingiables. A la demarcació de Girona, tanmateix, tampoc deu haver gaires professionals del periodisme especialitzats en política internacional.
El Periodisme s'està reduint a la immediatesa, a una focalització selectiva en la notícia, mentre la Història intenta prendre perspectiva des del passat per saber les causes del present.
Una de les expressions populars de les comarques gironines més vinculades a la Fe és el Vot del Pelegrí, que celebra cada any la vila de Tossa, a la comarca de la Selva.
Vet aquí una parròquia urbana que esllanguia, com tantes altres, i que semblava un geriàtric.
Vet aquí un grup de famílies creients que per trobar-se ells i els seus fills havien de fer vint minuts de cotxe des del seu lloc de residència fins un poblet a la vora del Ter, on tenien llogada la rectoria. I amb la pandèmia va ser pitjor!
Vet aquí una idea que va sorgir un setembre de 2020, de la que es va derivar una proposta. I un bisbe que va saber ser receptiu. I un mossèn que va entendre que se'n podria fer alguna cosa d'aquell oferiment.
I algú que va saber vèncer recels dels "de sempre", d'aquells que ja havien fet i feien prou feina mantenint obert aquell temple -els dies que tocava eucaristia-, i van acceptar que havien espais que es podrien compartir.
I unes pregàries a la Mare de Déu, que també van ajudar.
Un acord i un trasllat simbòlic en un dia que era a més l'advocació del Sant que dóna nom a la parròquia. Era el 18 de març de 2021.
Malgrat que la pandèmia encara cuejava el mes d'octubre següent havia 3 grups de catequesi allà, després d'anys i anys sense. Eren uns 20 infants. Ara continuen dos grupets i hi ha un altre de Seguiment.
I les celebracions eucarístiques van començar a tenir més afluència. I amb jovent que, un cop al mes, demanava la clau de l'església i s'hi trobava per pregar. Ara han variat i també comparteixen un mos.
Un grup de mares que s'hi troba amb freqüència.
I un grup d'homes que un dissabte al mes tenen humor de llevar-se ben aviat per trobar-s'hi a les set del matí i pregar. Qui els ho mana?
No és un canvi espectacular, no hi van multituds, però alguna cosa hi passa i caldria estar-hi atent.
La Gran fortuna (The great Fortune; Balkan Trilogy I), Olivia Manning;
Libros del Asteroide, 2020. Trad. al castellà d’Eduardo Jordà i epíleg de Rachel Cusk.
Pocs títols de les nostres llibreries enfoquen la Segona Guerra Mundial des de punts diferents als occidentals (francès, britànic, àdhuc alemany), per això el que es situï l’acció de la trama en un escenari diferent és interessant, valuós i complementa (i molt) aquesta visió. El que va començar com una resposta (tardana) de les democràcies occidentals a l’expansionisme nazi va acabar afectant la pràctica totalitat del continent i el desenllaç bèl·lic ha marcat la història d’aquest.
Si pensem bé en la nostra àvia els adjectius que ens venen al cap són els de Forta, Senzilla i Discreta.
 |
| "Els llorers del Cèsar", BD de Goscinny i Uderzo; Font: iesfuente.com |
