Avui (1 de maig) hem celebrat el nostre aniversari de casament, i hem anat a celebrar-ho en un lloc sagrat. De fet sempre per aquesta data hem buscat algun lloc així: a Núria, al monestir de Vallbona, a Lourdes, Schönstatt... I aquest any vam decidir anar al santuari de la Salut de Terrades. Per a qui no ho sàpiga localitzar el situo ràpid: a l'interior de l'Alt Empordà, a 18 km de Figueres. És justament la zona que aquest estiu passat va patir un incendi devastador.
 |
| Font: diari Ara.cat (D.Borrat) |
No m'estendré en detalls que pertanyen a l'àmbit familiar. Sí parlaré de la ruta que hem fet per carretera: Llers, Terrades, el Santuari de la Salut, pantà de Boadella, Agullana i cap a la N-II per tornar a casa (demà hi ha escola). En parlo perquè l'anar en cotxe ens permetia veure els estralls de l'incendi: des de Llers trobàvem parcel·les amb arbres cremats, alguns encara dempeus, altres ja tallats i amb els troncs apilonats esperant que els vagin a retirar.
No sé posar-me al lloc dels veïns de la zona: a banda del trauma psicològic col·lectiu hi ha les pèrdues econòmiques dels qui hi treballen i viuen del territori.
 |
| Àrea cremada, en negre. Fotoblog de Valentí Zapater (shanfoto.wordpress.com) |
A mesura que anàvem pujant cap al nord, en direcció a Agullana i malgrat passar per paisatge cremat començàvem a albirar alguna esperança: l'herba entapissava llenques de terra i de molts troncs renegrits sorgien brots verds que esdevenien branquetes. L'any vinent molts d'aquests seran ja branques amb certa entitat.
¿Quina diferència hi havia entre els troncs renegrits, estèrils i tallats de Llers i els socarrimats però amb rebrots? En el primer cas es tractava de pins, que són de creixement ràpid, esvelts, fàcilment combustibles -com ha quedat demostrat- i irrecuperables; els altres eren alzines o sureres, de creixement més lent, més rabassuts, amb una escorça que els protegeix i permet que es refacin al cap de poc
Ara jo em permeto la llicència de fer un paral·lelisme entre la nostra situació com a país (se'm refot si algú ho posa a escala catalana o espanyola), arrassat per un incendi devastador -digui's crisi o recessió-, i em pregunto:
Quin tipus d'arbre som?
Pins i ginestes o alzines i suros?
3 comentaris:
Nosaltres (els catalans) som com l'Alzina Grossa de Bellmunt, que ho aguanta tot des de fa segles. I un dia s'atipa d'aguantar-ho tot i decideix que d'ara endavant és ella qui vol decidir tot el que passa al seu entorn. Podria ser una bonica metàfora de Catalunya.
Per cert, si no ho coneixies, et recomano una visita a Bellmunt Com deia Verdaguer, "ermita al cel suspesa". Si mai t'hi apuntes, pots comptar amb mi com a "cicerone". Salut i que Déu et guardi molts anys a tu i tota la teva família, Enric.
Fixa't que l'alzina estant-se ben quieta dóna de menjar a senglars i porcs, i si és surera li treuen l'escorça cada 12 anys. A més el seu carbó, un cop morta, és dels millors tant per escalfar com per caliu.
Recullo l'oferta, tot i que reconec que últimament no travessem gaire les Guilleries. Fa dos anys visitàvem, però, La Gleva, Rupit, Perafita, o Sta. Eulàlia de Riuprimer.
Publica un comentari a l'entrada