Casualitats?

Avui en mirar el calendari m'he adonat de la data: 12 de desembre. 
Crec haver explicat algun cop la trascendència personal que té aquesta data. I si no, la tornaré a explicar.

Com a classe érem un grup genial!

...Llàstima que els resultats acadèmics no acompanyaven (amb la sra. M. les matemàtiques se'm negaven i en Filosofia tampoc discernia).

Aquell dijous, com avui, en arribar a classe ens assabentàvem de la mort del pare d'A. un dels nostres companys més apreciats. Això i el fet que I., un company nou, era ingressat a l'hospital per un atac d'asma ens van fer sentir units com a grup.

Al vespre vaig aconseguir anar al Teatre Municipal. Hi representaven "La Flauta Màgica" (Die Zauberflöte), de Mozart, com a cloenda del segon centenari de la seva mort. El tracte amb el bar era servir cafès i cerveses a la mitja part a canvi de poder entrar.

Havia aconseguit colar-me a un prosceni, una de les llotges que mai es venien i que és enganxada a l'escenari. Ja d'allà estant havia visionat "La dama boba" de Lope de Vega en una visita anterior. 

Em disposava a gaudir de la música, tot recolzat en la cadira, quan va aparèixer algú que havia tingut la mateixa idea.

"En fi, les coses s'han de compartir" vaig pensar, i vaig fer lloc a les dues persones que havien entrat. Aquest encontre i un posterior, mesos després (i tot per fer cas a la meva mare!) amb aquesta gent marcaria una de les activitats que vaig fer durant deu anys i on vaig conèixer meine Liebe.

Per tant: Gràcies mama!

El tercer fet ve després d'acabar la representació i aquest sí que l'he explicat segur: el regidor Paco-Paco (Francesc Francisco) va anunciar l'aprovació pel Parlament de la creació de les universitats de Girona, Tarragona i Lleida, cosa que em va permetre quedar-me a estudiar "a casa", com aquell qui diu.

Hi ha un epíleg de l'endemà. De bon dematí vaig haver-me d'escapar de classe -amb l'anuència de la professora d'Anglès- per tal de sol·licitar a la Caja de Reclutamiento la pròrroga (la primera) per no incorporar-me al servei militar. 
D'això potser en parlo un altre dia...

Però ara torno al segon fet. De no haver-me colat a aquella llotja, no haver volgut entaular conversa amb aquelles persones i temps després no haver fet cas a la meva mare ("Mira nen, estant formant un grup de teatre aquí al barri del costat i busquen gent. Sempre t'ha agradat pujar a l'escenari, no? Per què no hi vas a preguntar?") no hagués acabat trobant a la persona amb la que compartim un projecte de vida i tres nens que ara dormen. Una cosa va portar a l'altra.

Hi ha qui diu (Àlex Rovira?) que hom crea la seva pròpia sort, que les casualitats no ho són, ho semblen. Les coses no et passen: fas que et passin.

També he comentat, crec, que a principis d'aquest any vaig trobar quelcom que, si bé semblava fútil o intrascendent, ha marcat el meu any 2013. 

Hi dedicaré algun post, i no crec que trigui mesos.